Reconec que quan vaig veure el documental “Vull”, sobre la situació de l’oferta lúdico/cultural per a la joventut a Castalla creat pels alumnes de quart d’ESO del Col·legi Maria Asunta del curs 2015-2016, vaig obrir un document de Word per a anotar algunes coses. Em va tocar la fibra castelluda, podríem dir. Durant els últims tres/quatre anys, ja de nou establert al poble, sempre he tingut al cap involucrar-me en alguna associació o participar d’activitats més profundament. Però a menut ens deixem dur pel dia a dia i el temps passa volant.
Alguna cosa tenen
els pobles que ens enganxen a tots. No és cert que Castalla sigui més ni tingui
res d’especial respecte als altres (excepte a Onil, tal volta) com solem
presumir ací. Però sí penso que els arrels d’un poble són més fortes que els
d’una gran ciutat, per norma general. A pesar de que aquestes últimes ens
ofereixen de tot (opcions laborals, tot tipus d’oci, gran oferta cultural o
multitud de relacions socials) sempre acabem torbant a faltar “el poblet”, ja
sigui quan ens anem de viatge o quan estem vivint fora. Ho explica molt bé Pilar
Pérez al documental citat: “Quan
passes molts anys fóra de casa aprens que hi ha moltíssimes coses a fer, però l’important
no ho tens, s’ha quedat on tu vas nàixer”. La ubicació geogràfica de
Castalla és impressionant, rodejada de meravelloses muntanyes i a menys de
mitja hora de la platja. Però si tingués que triar el que més valoro seria a la
meua gent; la família, els amics, i els castelluts per extensió. Segur que a
molts us passa el mateix. Més que el lloc el que de veritat ens agrada és fer i
compartir coses amb els nostres. Això és el que molts més busquem.
L’altre dia Toni
Doménech, un castellut sempre molt compromès amb el present i futur del
poble, em va citar a un article del seu estrenat blog “Goleta”, i em va animar a sumar-me al brainstorming d’idees sobre com millorar l’oferta cultural per a
la joventut de Castalla. Toni feia menció a eixe documental “Vull” i la
veritat és que, després de tornar a veure’l, està encara de plena actualitat.
Sobra dir lo agraït que estic de que haja pensat en mi, en que pugui també jo aportar
alguna cosa. El primer que li vaig preguntar és: “Açò és únicament per a introduir-ho en un programa polític d’un
determinat partit??” Si és així no m’interessava. Estic convençut de que
moltes propostes que plantegen uns (en campanya electoral o durant la
legislatura) mai es duran a terme si governen altres. Segur. Ja sabeu, per allò
de “no reconèixer-li una bona iniciativa als rivals”. És una de les coses de la
política que més em fa enrere. Crec que un tema tan important com aquest es deu
plantejar de manera transversal, sense que porti l’etiqueta de cap partit
polític. Més encara a un poble de 10.000 habitants. Encara que a Toni li
van preguntar des d’una candidatura en concret, com ell reconeix al seu blog, em va assegurar que açò pretén ser
molt més profund, una crida al poble, per a implicar-nos ja d’una, i mirant a
llarg termini. Estic molt d’acord amb ell.
Abans de
“ficar-me en farina” vull fixar una sèrie de consideracions per a mi
fonamentals:
CONSIDERACIONS PRELIMINARS:
- Veig molt més interesant afrontar aquest
assumpte des de la perspectiva de la CULTURA enlloc de tan sols des de la JOVENTUT. Sóc dels
que pensa que les iniciatives per a la segona formen part de la primera, molt
més ampla e interessant, i a més en principi estic d’acord també amb una
reflexió que Toni fa: les iniciatives no s’haurien d’acotar a rangs
d’edat per dalt.
- I CULTURA com un conglomerat gran, on
càpiga “tot el que podem fer al nostre temps lliure”, a pesar de que si acudim a la definició de la RAE
veiem que parla d’aquelles “activitats relacionades amb el coneixement, les
costums i tradicions d’un poble”. Però
penso que el que la majoria busquem és precisament això primer que comento; fer
coses a Castalla i entre castelluts quan no estem en horari laboral. Aleshores
haurem d’incloure sens dubte al debat l’esport, la música, la dansa, el teatre,
qualsevol activitat artística o “el sortir de festa”, entre altres.
- “Molt cuidao”, com diem a Castalla, amb
deixar-nos dur per les sensacions. Al documental “Vull” molts dels participants transmeten sensacions amb
moltes de les quals m’identifico totalment, però no ens oblidem que la majoria
són tan sols això, sensacions personals, i no dades fonamentades. M’interessa
molt per exemple la visió de David Payá i Víctor Fajardo, que
defensen que sí es fan moltes coses... però o bé no ens arriben o bé no ens
interessen.
- Per a mi llançar-nos directament a dir propostes
es queda curt si volem de
veritat afrontar el problema i establir unes bases fortes, metodologia a seguir
i objectius a assolir de cara a futur. És per això que considero clau establir tres
eixos sobre els que quals es deuria sempre treballar:
A)
QUÉ
ESTÀ FENT-SE ARA?
B)
INTERESA
EL QUE ES FA?
C)
ES
PODEN FER MÉS COSES?
- Per tot açò he pensat interesant no
plantejar ni una sola proposta o iniciativa en aquesta publicació, encara que com segur ens passa a tots
algunes ja em peguen voltes pel cap. Tinc pensat publicar tres entrades de blog amb les següents temàtiques i dates
aproximades:
1.
Primeres
sensacions..... Aquesta d’avui.
2.
Diagnòstic
de situació..... Mitjans de Juny.
3.
Proposta
de Pla d’Acció..... Principis de Juliol.
Vull
recalcar que açò no pretén ser ni l’únic
camí a seguir ni res per l’estil. Per descomptat no vull imposar res.
Simplement m’he decidit a fer-ho perquè em pica la curiositat des de fa temps:
em falta coneixement sobre l’estat real de la Cultura a Castalla, vull
col·laborar d’alguna manera i per tant crec necessari informar-me bé de tot, com
a primer pas per a un anàlisis fonamentat. Si serveix d’alguna cosa en el futur
perfecte, i si no serà per a mi un exercici molt enriquidor.
El primer pas ha
sigut dur a terme una primera reflexió, des de certa distància, de la situació
tal com la veig jo, barrejada amb el que Toni comenta al seu blog i el que altres castelluts opinen
al documental “Vull”. He tractat de condensar el més rellevant per a mi en les
següents cinc SENSACIONS:
SENSACIÓ 1: ELS
CAPS DE SETMANA “EL POBLE ESTÀ MORT” PER A EIXIR DE FESTA
Als primers
6-7 minuts del documental es denuncia la impossibilitat per a sortir de festa
pel poble als caps de setmana, ja sigui per la nit o pel tan de moda últimament
“tardeo”. “El poble els Dissabtes per la nit està mort”, com diu Héctor
Pérez. Està bé que s’hagi tractat en primer lloc perquè és un problema que
a molts ens ve al cap de seguida. Diria que açò més que una sensació és una
certesa. Com diu Toni (i els que tenim ja una edat ho confirmem) “ja no
hi ha massa bars [ó pubs, com vulguem dir-li] on anar amb els amics”. Manolo
Leal recorda quan “antigament cada cap de setmana hi havia ball o
discoteca” o Santi Mataix el constant ambient de la Discoteca Triángulo.
Jo de tant enrere lògicament no me’n recordo, però sí l’última etapa del Carpe
Diem i per suposat l’Escarabat, que evidentment ja no és el que era. Podríem
dir que fa 10 anys quedar-se un Dissabte qualsevol per la nit ací era un plaer.
També han tancat fa poc l’Espai i l’Hostal, quedant-se pràcticament Castalla com un poble de cafeteries (com bé
diu David Payá), a excepció del Cau. Onil, per exemple, té tres pubs en
un mateix carrer, a més d’altres en més llocs. S’agraeix l’esforç d’alguns com
Els 80 en organitzar un “tardeo” de tant en tant, però evidentment falta
oferta. Leti Leal fa una reflexió molt encertada: “Falten llocs per a
ballar, no només per a xarrar”. Sembla una simplificació excessiva, però és
cert que la combinació entre música i relacionar-te amb gent més enllà del
reduït grup d’amics és una cosa que sempre ens agrada als joves. Quedar-se a la
taula amb el grupet propi es queda a vegades curt. El resum perfecte crec que
el fa Santi Mataix: “ara hi ha poc i tot el que hi ha és el mateix”.
SENSACIÓ 2: SÍ
ES FAN ACTIVITATS CULTURALS, PERÒ NO INTERESSEN MASSA A LA JOVENTUT
És una sensació
que cada vegada escolto més al poble i és preocupant. No tinc dades
d’assistència a les activitats que es programen al Auditori o la Casa de
Cultura, i ni tampoc sé si hi ha establert un seguiment i una base de dades per
tal cosa (vull corroborar-ho les pròximes setmanes), però el que segur que és
cert és que la joventut per lo general
no es sent massa atreta. En eixa línia van, com deia abans, David Payá
i Víctor Fajardo, que recalquen que sí s’organitzen coses mitjançant la
Regidoria de Cultura i el Centre Cultural Castellut sobre tot. També Leti
Leal recordava els nombrosos concerts, musicals o teatres on abunden pares,
avis i tíos però escassegen joves. I Bego Palazón opinava en eixa
mateixa direcció: “falta una bona programació que arribi a totes les edats”. Aquests
dies he consultat el cartell de la programació cultural de l’Ajuntament per al
trimestre Abril-Juny i podríem dir que o bé es fan concerts o bé activitats per
a xiquets/pares. D’alguna cosa diferent trobo dos exposicions, el Dia del
Llibre i un teatret. Haurem de replantejar-nos aleshores molts dels continguts
que s’ofereixen, així com la seua freqüència, perquè sense joventut implicada
un poble no té futur.
SENSACIÓ 3:
MOLTES ACTIVITATS CULTURALS ES FAN PERÒ MOLTS NO ENS ENTEREM
Però encara més
preocupant que no ens interessi el que es fa és que ni tan sols ens enterem de
que es fa. Això sí que ja no té perdó. Amb una primera recerca ràpida al
Facebook de l’Ajuntament (no hi ha un perfil específic de Cultura), ja veiem
alguna cosa. He anat passant publicacions cap avall en busca d’eixa programació
que comentava i no l’he trobat. He aguantat fins a Gener i ho he deixat estar.
L’últim tweet de l’Ajuntament és del
30 de Juny de 2016 i l’última foto a Instagram del 20 de Setembre de 2017. El
cartell de la programació està a la pàgina web, baix a mà dreta. He tingut sort
perquè si haguera entrat directament al apartat Cultura del menú no l’haguera
trobat perquè no està allí. Tan sols amb açò (durant les pròximes setmanes
analitzaré altres associacions castelludes i xarxes socials) ja veiem un
problema clar: sí es fan activitats,
sí es dissenya una programació (es
tingui en compte o no totes les edats), però no es publicita a les xarxes
socials, que és on ara està la joventut més que en cap altre lloc. Així
reflexiona també Rebeca Bernabeu al documental: “no ens arriba una
programació a dos/tres mesos vista del que va a fer-se... no et queda altra que
enterar-te per ahí”.
SENSACIÓ 4: ES
TROBA A FALTAR MAJOR PARTICIPACIÓ CIUTADANA
A l’última part
del documental “Vull” es reflexiona sobre una conclusió molt evident: falta més
iniciativa per part dels joves. Pilar Pérez ho resumeix molt bé en una
frase: “esperem que ens donen l’oci, no busquem crear-lo”. També David Payá
fa autocrítica afirmant que “els màxims responsables som els mateixos joves” i
que “en molts pobles per exemple els concerts els organitzen associacions
autogestionades”. Victor Fajardo i Leti Leal coincideixen en que
“falta preguntar més a la joventut, connectar amb ells a veure què volen”,
encara que Bego Palazón reconeix
que “moltes vegades abans de proposar ens frenen els dubtes de si tindrà o no
èxit una determinada proposta... però hem de provar”. I
sobre tot perquè, com defensa Jesús Esteve, “la joventut de hui en dia
està més capacitada que mai, amb una ment més oberta: hi ha que ser inquiets i
atrevits”. També Toni al seu blog
anima a crear “un procés de participació ciutadana, involucrant a persones,
associacions e inclús negocis”. Estic prou d’acord amb tots, però trobo a faltar una reflexió per a mi
fonamental: no coneixem amb certesa com hi ha que fer una proposta, on hi
ha que presentar-la, què es fa amb això i quins criteris hi han per a que es
dugui o no a terme. No tan sols importa que es facin propostes sinó que hi haja
establert un adequat i còmode espai per presentar-les, així com una bona
canalització a partir d’ahí.
SENSACIÓ 5: A
MENUT ENS FALTA VALORAR I POTENCIAR MÉS EL QUE JA TENIM
Si aquesta
publicació deixa als que la llegiu únicament una sensació pessimista sobre la
situació de la Cultura a Castalla jo consideraré que he fracassat. Evidentment
“Vull” és un documental de denúncia, i està molt bé que així sigui a més de
molt necessari, però per mi també es
imprescindible que es valori molt més tot el que ja es fa i a les persones que
ho fan possible, en la majoria de casos als seus temps lliures i de forma
totalment desinteressada. A veure si buscant coses noves anem a perdre el que
ja tenim. La Regidoria de Cultura i multitud d’associacions s’esforcen cada dia
per tal d’oferir opcions d’oci als castelluts, i amb especial insistència cap
als xiquets. Jo personalment he jugat molts anys a futbol, i sé de primera mà
l’esforç que molts pares fan perquè cada cap de setmana els seus fills
practiquen esport al poliesportiu. Com també recalca Toni, l’Esport a
Castalla és un dels sectors que deuríem agafar com a exemple. I també em consta
per familiars que la música o la dansa són altres grans espais on centenars de
xiquets gaudeixen les seves vesprades. Encomiable també és l'esforç de
l’Ajuntament en organitzar grans esdeveniments puntuals durant l’any, com sense
anar més lluny em vist aquesta setmana passada amb el “Com sona l’ESO” o veurem
en uns dies a la tradicional “Fira de Sant Isidre”. El que vull transmetre és
que no sobra ni molt menys valorar el que es fa. Diria que tot el contrari: és
l’única manera de que es mantingui i fins i tot desperti més interès.
Aquestes són, al
menys a dia de hui, les meus SENSACIONS sobre l’assumpte. En unes setmanes el
DIAGNÒSTIC DE SITUACIÓ em servirà per contar ja amb dades contrastades i una visió
global prou aproximada de com s’encontra la Cultura a Castalla. Evidentment
després d’informar-me en diversos llocs i preguntar a varies persones. I unes
setmanes més avant una proposta de PLA D’ACCIÓ que ja he començat a esbossar.
Tindrà que ser sens dubte el més consensuada possible, fàcil d’entendre però
que contingui tots els aspectes necessaris, i el més important: que marqui una
direcció clara cap on volem anar. Em fixe unes setmanes de termini primer
perquè aniré fent-ho al meu temps lliure, evidentment, i segon perquè la
intenció és oferir un contingut complet i de qualitat. Perquè sense uns bons fonaments no hi ha edifici que s’aguanti en peu.
Tant de bo s’involucri
a aquesta crida que ha iniciat Toni quanta més gent millor, ja sigui
posant-se en contacte amb ell, transmetent-me a mi què opina del que ací
plantejo o inclús proposant altres coses. No hi ha dubte de que quants més
siguem més bones seran les propostes resultants i més possibilitats d’èxit
tindrem també al plantejar-ho a la Regidoria
de Cultura de l'Ajuntament, que sens dubte haurem de fer partícip de
qualsevol iniciativa. “Anem a ello, pues”, com diem a Castalla. A veure què
acaba eixint de tot açò.
