No es fácil en estos tiempos ser rigurosos con la información. La globalización, internet y las redes sociales nos han abocado a un caos de datos, noticias y opiniones, y aquí no hay Dios que se aclare. Hoy tiene más repercusión una fake new de Donald Trump que un elaborado artículo de The New York Times. Cada vez cuesta más discernir lo verdadero de lo falso; debe uno analizar las fuentes, valorar el contexto de las frases y tener siempre en cuenta los intereses de unos u otros, pero hoy ya nadie tiene tiempo para eso. O ganas. Al final optamos por generalizar, equiparar conceptos tan compatibles como el agua y el aceite o, lo que es peor, asumir como verdad la opinión propia sobre un determinado tema. Es lo más fácil, pero es un atajo que en lugar de llevarnos rápidamente a la verdad nos encamina a la perdición.
Se pueden dar 9.801 casos diferentes si combinamos las cuatro cifras de los casilleros local y visitante en un marcador de una pista de baloncesto... suponiendo que un partido pudiera llegar sólo a 99 puntos como máximo. Algunos más por tanto si algún equipo pasara de 100, cosa nada extraña por otra parte. Las últimas horas se ha hecho viral esta foto de hace unos años del jugador ucraniano Roman Zozulya en una pista de baloncesto, señalando orgulloso un marcador con un llamativo 14-88. "Menuda paliza", pensarán sólo algunos, si no supieran que en la simbología de extrema derecha el 14 hace referencia a las catorce palabras pronunciadas por el escritor y supremacista blanco David Lane: "Debemos asegurar la existencia de nuestro pueblo y un futuro para los niños blancos". Y el 88 es el número utilizado por los neonazis para ensalzar la figura de Adolf Hitler, por ser la "H" la octava letra del abecedario (Heil Hitler). Por tanto, hay 1 posibilidad entre 9.801 (un 0.01%) de que ese marcador sea casualidad y Zozulya no sea un admirador del nazismo.
Para colmo, el número 18 de su camiseta equivale a AH, primera y octava letra del abecedario e iniciales de "Adolf Hitler". Otras imágenes que circulan por Internet posando sonriente con paramilitares de extrema derecha ucranianos o rindiendo idolatría a colaboracionistas nazis también nos hacen sospechar que socialdemócrata, por ejemplo, Roman no es. El pasado Domingo 15 de Diciembre de 2019 pasará ya a la historia del fútbol español por ser la fecha del primer partido suspendido por cánticos de la grada hacia un jugador. Porque los ultras del Rayo gritaron "Zozulya puto nazi" a un admirador del nazismo.
Mientras escribo estas líneas "hay una banda negociando con comunistas, filoterroristas y proetarras con el objetivo de vender a España al mejor postor". Si aplicamos el criterio seguido con los ultras del Rayo Vallecano en el "caso Zozulya" a la gran mayoría de dirigentes de PP y Ciudadanos probablemente no les quedarían diputados suficientes para llenar sus asientos en el Congreso. Lean los diez puntos del preacuerdo alcanzado entre PSOE y Unidas Podemos para formar gobierno y díganme quién lo firmaría antes, si Felipe González o Iósif Stalin, si Zapatero o Josu Ternera. Pero eso poco importa, porque los que quieran pensar que esa afirmación es verdad la asumirán como si fuera verdad, aunque no hayan leído ninguno de los diez puntos.
Y mañana un Barça-Madrid. Cuando el foco debería estar en qué habrá pensado Zidane para frenar a Messi, si conseguirá por fin Valverde que su equipo sea constante en la presión arriba para recuperar rápido el balón o cuál de los dos nueves será más decisivo, viendo el gran estado de forma en que llegan Suárez y Benzema, de lo único que hablamos es de tsunamis, invasiones de campo o autobuses blindados. Desde más de uno (y dos) medios de Madrid se teme por la integridad física de la expedición blanca en el trayecto desde el hotel al Camp Nou o ya durante el partido con una supuesta "invasión". Como si el encuentro se jugase en Buenos Aires y no en Barcelona. Como si el objetivo de los manifestantes independentistas fuese hacer daño a los jugadores del Madrid y no aprovechar el evento para reunirse muchos, hacerse ver y promocionar su causa ante todo el mundo. Sin entrar a valorar esa decisión, parece evidente cuál es el objetivo excepto para los que quieren entender lo contrario. O para los que son contrarios al mensaje de los manifestantes, quizás ese sea el problema.
Volviendo al principio, vivimos tiempos complejos. Nunca como hoy hemos tenido tanto acceso al conocimiento, y nunca como hoy parece que estemos más perdidos. Son tiempos en los que se suspende un partido porque le llaman nazi a un nazi, tiempos en los que cada fin de semana alguien grita "mono" a un negro y no pasa nada, tiempos en los que Guti ya no quiere que le llamemos Guti. Aquí no hay quien viva.
Este es un espacio para la reflexión, para el análisis, para la crítica. Repasaremos diferentes temas de actualidad. Y explicaremos porqué estamos de acuerdo... o porqué no.
martes, 17 de diciembre de 2019
martes, 30 de julio de 2019
Vida cultural a Castalla: diagnòstic de situació
Dijous, última
hora de la vesprada. S’aproxima un cap de setmana qualsevol d’Octubre,
Novembre, Febrer o Maig en el que no hi ha anotat cap compromís al calendari.
Un comença a planejar qué poder fer al poble (o si val la pena baixar en cas de
que s’estiga estudiant o treballant fora) i es predisposa a informar-se de les
activitats lúdic-culturals programades. A dia de hui no sabríem on acudir. És
una llàstima que un castellut no tingui un lloc on puga, amb una ullada ràpida,
fer-se una idea prou exacta del que va a celebrar-se al poble pròximament. I una llàstima
sobretot perquè sí que es fan coses, al contrari del que s’escolta per ahí.
Altre tema és que interessen o no. Si tinguérem clar el que està fent-se ara, podríem
valorar si ens interessa o no, i llançar-nos a proposar coses noves en aquells
àmbits que vegem més fluixos. Tant per iniciativa ciutadana com municipal. Està
tot relacionat.
Després de l’anterior
publicació a aquest mateix blog, de preguntar a vàries persones involucrades amb
l’assumpte i de la preceptiva recerca d’informació, plantegem ara dades més
consolidades per tal de confirmar o desmentir eixes sensacions que traslladàvem
fa unes setmanes. La veritat és que no anàvem massa desencaminats. Eixos tres
eixos que comentem conformaran l’esquelet d’aquesta segona publicació, i seria
interessant tindre’ls també sempre en ment de cara a futur:
A) Qué està
fent-se??
A.1) Ajuntament
L’Ajuntament és, evidentment, l’agent més determinant per a que puga
tindre lloc o no una activitat, ja siga per ser el que l’organitza o per facilitar
els espais i permisos a aquell que la proposa. Una proposta d’activitat pot
estar plantejada pel mateix Consistori (Regidor de Cultura o Tècnica
cultural i de Patrimoni, generalment) o vindre de fora, de qualsevol
castellut o associació. Fins ara, i en quant a aquest segon cas, els ciutadans tenien
dues maneres de presentar una activitat a l’Ajuntament: posant-se directament en
contacte amb el Regidor, o emplenant un dels formularis en paper existents a la
Casa de Cultura o l’Auditori, resumint breument l’activitat, l’espai on es vol desenvolupar,
els mitjos necessaris o l’assistència aproximada que s’estima que tinga. Hi ha
que dir que a molts dels formularis rebuts els últims anys aquesta informació
quedava molt incompleta, cosa que entre tots tindrem que millorar. No hi ha
habilitat cap lloc a la web municipal o a les xarxes socials de l’Ajuntament per
a presentar activitats. El mateix Regidor passa de tant en tant a arreplegar
els formularis i, entre ell i el Tècnic, avaluen si es poden fer o no. Normalment
tan sols existeixen dues limitacions que poden impedir que tinga lloc eixa
activitat: l’econòmica i la disponibilitat d’espais, ja que en quant a continguts
no es sol rebutjar cap d’ells. Si l’activitat és de poca o mitja envergadura el
Tècnic redactarà un xicotet informe, i si és més gran (en quant a pressupost o
mitjos involucrats) també aporten la seua valoració altres agents com Policia
Local o Arquitecte Municipal. És el Regidor qui finalment dona el vistiplau. La
totalitat de les activitats (estiguin ja amb el OK definitiu o provisional) es
recullen a un Google Calendar, compartit entre el Regidor i el Tècnic, on
es classifiquen per colors segon el lloc a celebrar i amb la informació més
important, per tindre clar qué hi ha previst organitzar pròximament.
A pesar de tot
el que hi ha per millorar, no es pot negar el gran treball que des de l’Ajuntament
es fa. L’esdeveniment “Com sona l’ESO” va convertir fa unes setmanes Castalla
en el focus educatiu i musical de la nostra terra, amb centenars de xiquets
pels nostres carrers (molt recomanable consultar la seua web, l’enllaç a la
qual es troba a la Bibliografia d’aquest article (1)). I per suposat decisiu
és el seu paper en l’organització de totes les Festivitats locals, o en eixa
Fira de Sant Isidre que tanta popularitat ha despertat fins i tot més enllà del
nostre poble. Per posar alguns exemples. Però també és evident que es tracta d’actes
molt puntuals, que no generen una rutina cultural de qualitat.
A.2) Associacions al poble
Hi ha que dir que a dia de
hui no es pot saber amb certesa quines associacions lúdic-culturals (o d’oci,
com es vulga dir) hi ha en funcionament al poble. No
existeix un registre fiable que aglutine tot. Qualsevol castellut pot
demanar el registre existent a l’Ajuntament, però moltes de les entitats que
apareixen ja no estàn en funcionament i moltes altres d’envergadura no apareixen
(o no estan constituïdes). Tampoc és un llistat classificats per temàtiques o
blocs, pel que no se sap quin sector està més saturat o més fluix, i no apareix
cap data de contacte. Més completa és la informació de cada associació oferida
a la web de Turismo Castalla (2, veure Bibliografia), amb nom, adreça, telèfon i
correu electrònic, encara que falten moltes d’elles. A la de la Regidoria de
Cultura (3), integrada dins de la web municipal, també apareix
un llistat, però igual d’incomplet. L’última font a la que podem acudir és la
de sempre: “preguntant per ahí”. Un possible quadrant d’associacions,
classificades en quatre grans blocs, podria ser el següent. Segur que hi falten
algunes, però podria servir com a punt de partida.
Analitzant breument cada sector, ens trobem amb lo següent:
-Esport. És probablement el que millor funciona (i
no només a Castalla), per l’existència de molts clubs federats, amb molts
xiquets, xiquetes i joves apuntats, pel recolçament que reben de les
Federacions, per la regularitat d’activitats cada cap de setmana, pels valors que transmeten...etc Sens
dubte un exemple a seguir.
-Música, ball i teatre. Segurament aquest és l’altre gran nínxol per
als més joves a Castalla, amb escoles consolidades com la de l’Agrupació
Musical Santa Cecilia (amb classes de música i ball), però existeix així i tot
una carència incomprensible: no es fan quasi concerts de grups de música a
Castalla durant l’any.
-Festivitats locals. Altre sector molt
popular, sobretot als pobles més menuts, però que a Castalla es concentren
pràcticament totes les activitats a l’estiu (a excepció d’algun dia solt durant
l’Hivern com “Mig Any”). Per a la joventut castelluda les Festes de
Moros i Cristians encara tenen gran seguiment, “La Vaca” va
perdent partidaris poc a poc i els actes religiosos quasi no generen interès.
-Altres. L’anomenat “oci nocturn” o “de festa”, (o
el últimament tan popular “tardeo”) és un dels punts més dèbils en quant a
entreteniment a Castalla últimament. No existeix ara una oferta atractiva per
als caps de setmana (tant per falta de pubs com per incapacitat dels existents),
i a més és complicat que des de la ciutadania o el mateix Ajuntament
es puga promoure molt (sector on predomina la iniciativa privada). S’intenta
suplir amb:
- L’època d’estiu, amb els actes de Festes
Patronals sobre tot entre Juliol i Setembre.
- “Dinars/sopars de germanor”, organitzats
per les comparses (Olleta d’Hivern als Mariners, Paelles dels Moros Blaus,
Dinar dels Maseros,...etc).
Si mirem amb
més detall el quadre, ens adonem de l’existència d’associacions castelludes
amb una gran trajectòria organitzant activitats culturals al poble, com la
Parranda El Portell, el grup de teatre Agrucom, el Centre Castellut de Muntanyisme
o el Centre Cultural Castellut, per citar algunes. Aquesta última, a més,
disposa d’una molt atractiva pàgina web (4), amb cròniques, imatges i vídeos
de les activitats que organitzen. Veient tot el que ja es fa, un pensa si no seria
interessant promocionar també totes aquestes activitats des dels propis canals
de l’Ajuntament, i no tan sols el que es fa a l’Auditori o la Casa de Cultura
organitzat pel Consistori.
B) Interessa el
que es fa??
B.1) Feedback amb ciutadans
Tindre una panoràmica global de qué està fent-se i qui ho fa s’intueix per
tant fonamental en qualsevol sector que es vulga millorar, però a més en aquest
en particular saber si desperta o no interès entre la població no pareix menys important.
L’Ajuntament tampoc té implantat cap sistema que reculla la satisfacció
dels castelluts respecte a les activitats que es duen a terme. A priori no sembla una
cosa fàcil d’implantar, però començar per bolcar a una base de dades (un simple
excel) les assistències als actes de l’Auditori o la Casa de Cultura no pareix
massa sofisticat. A dia de hui tan sols es guarden els tickets d’entrada
d’aquelles activitats que en tenen, però res més. Quantificar l’assistència a
les activitats a l’aire lliure ja és més complicat, però sempre es poden anotar
estimacions generant un contacte regular amb els organitzadors. Al igual de difícil
que registrar les edats dels assistents, encara que siga per tres/quatre rangs... seria interessant valorar-ho. Tampoc es llancen enquestes de satisfacció
de cap tipus (al mateix Auditori, Casa Cultura o per Internet) ni a priori, per
tal de tantejar si una proposta és atractiva o no, ni a posteriori, per a saber
si ha agradat o no. Com ja dèiem a l’anterior entrada, “dona la sensació” de
que moltes de les activitats no desperten massa interès (sobretot entre la
joventut), però són tot això: sensacions. “Preguntant per ahí” un ha pogut
recollir tres exemples significatius de baixa assistència dels últims anys:
- Exemple 1: Concert violí-piano (22 de Gener de 2014,
Auditori de Castalla). La violinista armènia-russa Elena Mikhailova, una de
les més destacades a nivell mundial, va oferir fa uns anys al nostre poble un
concert junt a la pianista russa Larisa Tedtoeva al que van assistir no més de
15 persones (5).
- Exemple 2: Concert de la Jove Orquestra de la
Generalitat Valenciana (23 de Juliol de 2018, Auditori de Castalla). L’estiu
passat els prometedors músics de l’orquestra oficial de la Generalitat van
actuar al nostre poble, on apenes van acudir 10 assistents (6).
- Exemple 3: Exposició “Investigadoras en la luz y en las
tecnologías de la luz” (7 de Març de 2019, Casa de Cultura de Castalla). Amb
motiu del Dia Internacional de la Dona d’aquest mateix 2019, es va exposar a
Castalla el treball que dotze prestigioses investigadores estrangeres dugueren
a terme en l’àmbit de la llum i de les seues aplicacions. Una exposició cedida
per la Universitat d’Alacant. 8 persones hi van assistir. (7).
B.2) Comunicació i publicitat
Però... i si els castelluts no anem a moltes activitats, no perquè no ens
interessen, sinó perquè “no ens enterem” de que van a tindre lloc?? Això sí que
tindria delicte... i un sap amb certesa que en molts casos així és. Saber
promocionar-se és un factor diferencial en aquesta Era de la Informació en la que
ens encontrem, amb mitjos tan potents com Internet o les xarxes socials, i en
una societat amb tanta oferta d’oci com l’actual, amb tanta competència. A menut
pensem “que si algo ens interessa ja farem per enterar-nos”, però en realitat no
és tant així. L’interés també se suscita, amb programacions de qualitat i fàcils
de comprendre, i comunicant de manera atractiva els continguts per atraure l’atenció.
Açò no sol ocórrer a Castalla, però és que també si ens posem premeditadament
a buscar per Internet les activitats culturals al poble per a un cap de setmana
qualsevol ens trobarem amb moltes dificultats. Quasi es pot dir que
tenim que posar Movitel o encendre la ràdio, creuar els dits, i que en eixe
moment ens anuncien alguna cosa.
Exceptuant l’Esport i les Festivitats locals, el primer que li ve al cap
a un quan vol informar-se d’activitats culturals al poble és acudir al perfil
de l’Ajuntament al Facebook (8), eixa xarxa
social on els castelluts de diferents colles d’amics i generacions més solem
relacionar-nos. Com explicàvem a l’anterior entrada, en tot el 2019 no apareix cap
publicació amb eixe cartell trimestral dels que sol crear l’Ajuntament, amb les
activitats culturals de l’Auditori i la Casa de Cultura, encara que algunes d’elles
sí s’anuncien però amb cartells independents. També hi trobem un perfil de la Casa
de Cultura (8) a aquesta xarxa social, amb la mateixa carència,
però a més amb un misteriós missatge a la foto de portada: “Quieres recibir
la programación cultural en tu teléfono, envíanos un whatsapp al 687776118 y
todos los miércoles te enviaremos las actividades culturales de nuestra ciudad”.
Quan un ja comença a sentir una mica de por per tant de secretisme amb la
ditxosa programació, finalment la pot trobar al Facebook de l’Auditori (8)... a una publicació del 17 d’Abril, això sí. Al perfil de Turismo
Castalla (8) també s’anuncien activitats però tampoc el cartell,
i al de Patrimoni Cultural de Castalla (8) l’última publicació és d’Octubre de 2017...
lògic veient la foto de portada: un primer plànol d’una foguera de Sant
Francesc a ple rendiment, que espanta d’allí ràpidament a qualsevol visitant.
Si saltem al Twitter (9), altra de les grans
xarxes socials de hui en dia, comprovem que també existeixen diversos perfils municipals:
@CastallaAyto, @AytoCastalla, @EspaiJoveC, @CastallaCHP, @turismocastalla. Tan
sols a aquesta última s’ha publicat algun tweet durant els 7 mesos que
portem de 2019, però cap que continga programació cultural alguna. També l’Instagram (10) de Turismo Castalla té activitat regular (tampoc
ni rastre de programació), no així el del propi Ajuntament, amb una última publicació
de Setembre de 2017, mentre que l’únic canal de Youtube (11) existent es limita a compartir els Plens Extraordinaris de l’Ajuntament
gravats per Movitel.
Repassades ja les xarxes socials, un acudeix a la pàgina web de l’Ajuntament (12) en busca d’una mica més
de claredat. Però prompte ens adonem que es repeteix la tendència: massa llocs
web diferents, amb informació incompleta i duplicada, i alguns d’ells sense
actualitzar. Com dèiem a l’anterior entrada fa unes setmanes, el famós cartell
amb la programació cultural que anem buscant el trobem a la pàgina inicial de
la web, baix a la dreta. És curiós perquè si entrem a la secció “Cultura” del
menú principal no el trobarem. Allí tan sols podem consultar informació
genèrica i dates de contacte dels espais que l’Ajuntament disposa per a la realització
de les activitats. Curiosament a la part inferior d’aquesta secció apareixen icones amb els que enllaçar a
altres tres espais webs culturals:
- De la Regidoria de Cultura (13), amb un cartell de programació trimestral del 2016, un calendari d’esdeveniments
buit i un llistat d’associacions incomplet i desactualitzat.
- De Patrimoni Cultural (14), amb una última noticia de 2017 i un
calendari d’esdeveniments també buit.
- De
Turismo Castalla (15), on a la secció “Cultura” apareixen les dades
de contacte de l’Auditori de Castalla i la Casa de Cultura, altre llistat d’associacions
i un escrit sobre “las Batallas de Castalla”. Molt interessant però ni rastre
d’activitats.
Està clar que el ditxós cartell de programació cultural que l’Ajuntament fa cada tres
mesos, i que tant anem perseguint, és molt millorable... però més val això que
res. Tal volta no siga tant necessari saber qué va a fer-se a l’Auditori a
finals de Setembre si jo el que vull és informar-me hui de qué es farà al poble
el proper cap de setmana. Per això, no seria descabellat elaborar programacions setmanals i mensuals, com a màxim. La diferenciació per colors segons el mes
per tant ja no seria necessària, i sí en canvi per temàtica (les 4 que proposàvem
a la Figura 1, per exemple), el que facilitaria l’atenció de l’observador
en aquell tipus d’esdeveniment que més li agrade. I tampoc aporten massa tants
icones diferents o els mateixos cartells de les activitats en miniatura: genera
confusió.
Però sobre tot pareixen determinants dos factors:
1. Que el cartell
no tan sols continga les activitats que organitza l’Ajuntament o les que es fan
en l’Auditori o la Casa de Cultura, sinó totes les possibles de totes les associacions
i dels 4 temàtiques, establint canals de comunicació regulars amb cada
associació.
2. Que el cartell es
compartisca cada setmana, sense falta, a les xarxes socials de l’Ajuntament (on s’encontren
ara els més joves), així com també en un lloc predominant i visible de la
pàgina web, i per suposat a Movitel, la ràdio o als comerços com ja és tradició
fer-ho.
Un bon exemple de programació efectiva, en aquest cas mitjançant una
agenda desplegable, el trobem a la pàgina web Alicante Live Music (16). A pesar del nom, es tracta d’un portal web on s’anuncien tot tipus d’activitats
culturals programades a la província, les quals es classifiquen per dia, hora i
color segons el tipus d’esdeveniment amb un llistat de lo més senzill. Si un
vol més informació pot clicar en cadascun d’ells, on apareixerà desplegat a més
el cartell propi.
Per a tancar aquest segon punt, una xicoteta reflexió,
a modus de consell i crida als castelluts: l’interés també es genera
compartint reflexions, imatges o vídeos de les activitats a les quals un
acudeix. Tal volta no hi hagi millor publicitat per a qualsevol
esdeveniment que les bones opinions posteriors dels mateixos assistents... o és
que no ens fixem en les opinions dels usuaris al anar a un lloc o comprar un
producte per primera vegada??
C) Es poden
fer més coses??
C.1) Noves
activitats
Sempre es poden fer més coses. Està clar. L’objectiu principal d’aquesta
entrada era repassar el que ja es fa i com es publicita al poble, perquè
millorar açò ja seria un gran primer pas, sobretot pensant en tot l’esforç i
temps que des del Consistori i les associacions s’inverteix per a crear contingut.
Però per suposat que hi ha que seguir “calfant-se el cap” en oferir activitats culturals
de qualitat i atractives per als castelluts, i amb més insistència si cap de
cara a la joventut, el futur del poble. Però a vegades ni tan sols és necessari
això: està tot inventat. Estar contínuament consultant les activitats
culturals que s’ofereixen a altres pobles sembla una iniciativa molt
intel·ligent. A l’Ajuntament així pensen també, ja que són habituals les
reunions amb altres regidors de Cultura o la participació en col·loquis com la Xarxa
de Cultura que organitza regularment la Universitat d’Alacant, on solen acudir
el Tècnic o el Regidor.
Les noves activitats que es promoguen des del mateix Ajuntament evidentment
disposaran d’un procediment molt simplificat... el problema ve quan un castellut o associació qualsevol vol proposar alguna cosa. Ahí l’assumpte
es complica, com explicàvem al punt “A”. No pareix acceptable que ja quasi
entrant a la tercera dècada del segle XXI encara no hi hagi habilitat un espai
a la pàgina web municipal on poder proposar una activitat. O una senzilleta app per a mòbils. També seria interessant
un xicotet escrit o gràfic explicant els passos que seguirà la proposta i els
criteris per a que s’accepte o es rebutge. De segur que animaria als ciutadans
a proposar coses, mitigant així una carència típica (sobre tot de la joventut) als
últims anys al poble: la falta de participació ciutadana en activitats
culturals. És cert que hui en dia existeixen multitud d’ofertes amb les que
competir, ja sigui en les grans ciutats pròximes (Alacant, sobre tot) com des
del mateix sofà de casa (Netflix, HBO, YouTube, videojocs,...etc) però també és
innegable que els joves segueixen voler quedant i relacionant-se entre ells al
poble, com ho demostra la gran quantitat de “locals d’amics” apareguts a Castalla
els últims 10 anys.
Com dèiem, no es pretenia hui ací proposar una bateria de noves
activitats... també perquè tal volta no siga el millor lloc on fer-ho. Sóc un
convençut de que millor poques propostes però ben plantejades i justificades
que moltes poc treballades. No obstant això, i encara que parega contradictori,
no em puc resistir a reivindicar que falten més concerts/festivals
de música al poble. És una de les constants a multitud de pobles del
voltant, i a Castalla pràcticament han desaparegut... excepte els de la Fira de
Sant Isidre, les recents Festes Populars i Alternatives o la orquestra que sol
vindre la nit de l’Olleta. Són esdeveniments que aporten molta vida als carrers
d'un poble... per desgràcia massa a menut desèrtics en el nostre cas. Encara que
serà una idea que hi hagi que donar-li forma, quantificar els mitjos, elaborar
un pressupost, elegir dates i localitzacions òptimes, plantejar a l’Ajuntament,...etc.
llance ja la idea.
Així, després d’aquest
anàlisi sobre la situació de la Cultura a Castalla, i com ja hem repetit
diverses vegades posant el focus en millorar el que ja està fent-se ara, compartim
per ací (i pròximament a l’Ajuntament) una sèrie de idees que potser siguen
interessants. Perquè per alguna cosa hi ha que començar:
Bibliografia
-
(1) Pàgina web de l’esdeveniment cultural
“Com sona l’ESO” (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(2) Llistat amb algunes associacions
culturals castelludes a la página web Turismo Castalla (en línea). Consulta:
26 de Juliol de 2019. http://www.turismocastalla.com/castallaNew/web_php/index.php?contenido=subapartados_bb1&id_boto=3098
-
(3) Llistat amb algunes associacions
culturals castelludes a la sección de Regidoria de Cultura de la página web de
l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(4) Pàgina web de l’associació Centre Cultural
Castellut (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(5) Breu crònica del concert d’Elena Mikhailova
i Larisa Tedtoeva, al Gener de 2014 a l’Auditori, a la pàgina web de l’Ajuntament
de Castalla (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(6) Cartell anunciant el concert de la Jove
Orquestra de la Generalitat Valenciana a Castalla per a Juliol de 2018 a
Castalla, publicitat a la pàgina web de l’Institut valencià de cultura (ICV) (en
línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(7) Notícia publicada el 6 de Març de
2019 anunciant l‘exposició Investigadoras en la luz y en las tecnologías de
la luz que va tindrer lloc a la Casa de Cultura en la página web del diari
Escaparate (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.
-
(8) Perfils municipals de Facebook
on consultar la programacó d’activitats culturals a Castalla (exceptuant l’Esport
i les Festivitats locals):
o Ajuntament: https://www.facebook.com/AyuntamientoCastalla/
o Casa de Cultura:
https://www.facebook.com/Casa-de-Cultura-Castalla-306482646051072/
o Turismo
Castalla: https://www.facebook.com/castallaturismo/
o Patrimoni
Cultural: https://www.facebook.com/SMPatrimoniCulturalCastalla/
-
(9) Perfils municipals de Twitter:
o Ajuntament: https://twitter.com/CastallaAyto, https://twitter.com/AytoCastalla i https://twitter.com/EspaiJoveC
o Turismo
Castalla: https://twitter.com/turismocastalla
o Patrimoni
Cultural: https://twitter.com/CastallaCHP
-
(10) Perfils municipals de Instagram:
o Ajuntament: https://www.instagram.com/aytocastalla/?hl=es
o Turismo
Castalla: https://www.instagram.com/turismocastalla/?hl=es
-
(11) Canals municipals de Youtube:
-
(12) Pàgina web de l’Ajuntament de
Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://www.castalla.org/
-
(13) Lloc web de la Regidoria de Cultura
de Castalla, dins de la pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta:
30 de Juliol de 2019. http://cultura.castalla.org/
-
(14) Lloc web de Patrimoni Cultural
Castalla, dins de la pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta:
30 de Juliol de 2019. http://patrimoniocultural.castalla.org/
-
(15) Secció de Cultura en la pàgina web de
Turismo Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://www.turismocastalla.com/castallaNew/web_php/index.php?contenido=subapartados_bb1&id_boto=2904
-
(16) Secció amb l’agenda d’activitats
culturals programades cada dia a la provincia d’Alacant a la pàgina web Alicante
Live Music (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019.
miércoles, 15 de mayo de 2019
Vida cultural a Castalla: primeres sensacions
Reconec que quan vaig veure el documental “Vull”, sobre la situació de l’oferta lúdico/cultural per a la joventut a Castalla creat pels alumnes de quart d’ESO del Col·legi Maria Asunta del curs 2015-2016, vaig obrir un document de Word per a anotar algunes coses. Em va tocar la fibra castelluda, podríem dir. Durant els últims tres/quatre anys, ja de nou establert al poble, sempre he tingut al cap involucrar-me en alguna associació o participar d’activitats més profundament. Però a menut ens deixem dur pel dia a dia i el temps passa volant.
Alguna cosa tenen
els pobles que ens enganxen a tots. No és cert que Castalla sigui més ni tingui
res d’especial respecte als altres (excepte a Onil, tal volta) com solem
presumir ací. Però sí penso que els arrels d’un poble són més fortes que els
d’una gran ciutat, per norma general. A pesar de que aquestes últimes ens
ofereixen de tot (opcions laborals, tot tipus d’oci, gran oferta cultural o
multitud de relacions socials) sempre acabem torbant a faltar “el poblet”, ja
sigui quan ens anem de viatge o quan estem vivint fora. Ho explica molt bé Pilar
Pérez al documental citat: “Quan
passes molts anys fóra de casa aprens que hi ha moltíssimes coses a fer, però l’important
no ho tens, s’ha quedat on tu vas nàixer”. La ubicació geogràfica de
Castalla és impressionant, rodejada de meravelloses muntanyes i a menys de
mitja hora de la platja. Però si tingués que triar el que més valoro seria a la
meua gent; la família, els amics, i els castelluts per extensió. Segur que a
molts us passa el mateix. Més que el lloc el que de veritat ens agrada és fer i
compartir coses amb els nostres. Això és el que molts més busquem.
L’altre dia Toni
Doménech, un castellut sempre molt compromès amb el present i futur del
poble, em va citar a un article del seu estrenat blog “Goleta”, i em va animar a sumar-me al brainstorming d’idees sobre com millorar l’oferta cultural per a
la joventut de Castalla. Toni feia menció a eixe documental “Vull” i la
veritat és que, després de tornar a veure’l, està encara de plena actualitat.
Sobra dir lo agraït que estic de que haja pensat en mi, en que pugui també jo aportar
alguna cosa. El primer que li vaig preguntar és: “Açò és únicament per a introduir-ho en un programa polític d’un
determinat partit??” Si és així no m’interessava. Estic convençut de que
moltes propostes que plantegen uns (en campanya electoral o durant la
legislatura) mai es duran a terme si governen altres. Segur. Ja sabeu, per allò
de “no reconèixer-li una bona iniciativa als rivals”. És una de les coses de la
política que més em fa enrere. Crec que un tema tan important com aquest es deu
plantejar de manera transversal, sense que porti l’etiqueta de cap partit
polític. Més encara a un poble de 10.000 habitants. Encara que a Toni li
van preguntar des d’una candidatura en concret, com ell reconeix al seu blog, em va assegurar que açò pretén ser
molt més profund, una crida al poble, per a implicar-nos ja d’una, i mirant a
llarg termini. Estic molt d’acord amb ell.
Abans de
“ficar-me en farina” vull fixar una sèrie de consideracions per a mi
fonamentals:
CONSIDERACIONS PRELIMINARS:
- Veig molt més interesant afrontar aquest
assumpte des de la perspectiva de la CULTURA enlloc de tan sols des de la JOVENTUT. Sóc dels
que pensa que les iniciatives per a la segona formen part de la primera, molt
més ampla e interessant, i a més en principi estic d’acord també amb una
reflexió que Toni fa: les iniciatives no s’haurien d’acotar a rangs
d’edat per dalt.
- I CULTURA com un conglomerat gran, on
càpiga “tot el que podem fer al nostre temps lliure”, a pesar de que si acudim a la definició de la RAE
veiem que parla d’aquelles “activitats relacionades amb el coneixement, les
costums i tradicions d’un poble”. Però
penso que el que la majoria busquem és precisament això primer que comento; fer
coses a Castalla i entre castelluts quan no estem en horari laboral. Aleshores
haurem d’incloure sens dubte al debat l’esport, la música, la dansa, el teatre,
qualsevol activitat artística o “el sortir de festa”, entre altres.
- “Molt cuidao”, com diem a Castalla, amb
deixar-nos dur per les sensacions. Al documental “Vull” molts dels participants transmeten sensacions amb
moltes de les quals m’identifico totalment, però no ens oblidem que la majoria
són tan sols això, sensacions personals, i no dades fonamentades. M’interessa
molt per exemple la visió de David Payá i Víctor Fajardo, que
defensen que sí es fan moltes coses... però o bé no ens arriben o bé no ens
interessen.
- Per a mi llançar-nos directament a dir propostes
es queda curt si volem de
veritat afrontar el problema i establir unes bases fortes, metodologia a seguir
i objectius a assolir de cara a futur. És per això que considero clau establir tres
eixos sobre els que quals es deuria sempre treballar:
A)
QUÉ
ESTÀ FENT-SE ARA?
B)
INTERESA
EL QUE ES FA?
C)
ES
PODEN FER MÉS COSES?
- Per tot açò he pensat interesant no
plantejar ni una sola proposta o iniciativa en aquesta publicació, encara que com segur ens passa a tots
algunes ja em peguen voltes pel cap. Tinc pensat publicar tres entrades de blog amb les següents temàtiques i dates
aproximades:
1.
Primeres
sensacions..... Aquesta d’avui.
2.
Diagnòstic
de situació..... Mitjans de Juny.
3.
Proposta
de Pla d’Acció..... Principis de Juliol.
Vull
recalcar que açò no pretén ser ni l’únic
camí a seguir ni res per l’estil. Per descomptat no vull imposar res.
Simplement m’he decidit a fer-ho perquè em pica la curiositat des de fa temps:
em falta coneixement sobre l’estat real de la Cultura a Castalla, vull
col·laborar d’alguna manera i per tant crec necessari informar-me bé de tot, com
a primer pas per a un anàlisis fonamentat. Si serveix d’alguna cosa en el futur
perfecte, i si no serà per a mi un exercici molt enriquidor.
El primer pas ha
sigut dur a terme una primera reflexió, des de certa distància, de la situació
tal com la veig jo, barrejada amb el que Toni comenta al seu blog i el que altres castelluts opinen
al documental “Vull”. He tractat de condensar el més rellevant per a mi en les
següents cinc SENSACIONS:
SENSACIÓ 1: ELS
CAPS DE SETMANA “EL POBLE ESTÀ MORT” PER A EIXIR DE FESTA
Als primers
6-7 minuts del documental es denuncia la impossibilitat per a sortir de festa
pel poble als caps de setmana, ja sigui per la nit o pel tan de moda últimament
“tardeo”. “El poble els Dissabtes per la nit està mort”, com diu Héctor
Pérez. Està bé que s’hagi tractat en primer lloc perquè és un problema que
a molts ens ve al cap de seguida. Diria que açò més que una sensació és una
certesa. Com diu Toni (i els que tenim ja una edat ho confirmem) “ja no
hi ha massa bars [ó pubs, com vulguem dir-li] on anar amb els amics”. Manolo
Leal recorda quan “antigament cada cap de setmana hi havia ball o
discoteca” o Santi Mataix el constant ambient de la Discoteca Triángulo.
Jo de tant enrere lògicament no me’n recordo, però sí l’última etapa del Carpe
Diem i per suposat l’Escarabat, que evidentment ja no és el que era. Podríem
dir que fa 10 anys quedar-se un Dissabte qualsevol per la nit ací era un plaer.
També han tancat fa poc l’Espai i l’Hostal, quedant-se pràcticament Castalla com un poble de cafeteries (com bé
diu David Payá), a excepció del Cau. Onil, per exemple, té tres pubs en
un mateix carrer, a més d’altres en més llocs. S’agraeix l’esforç d’alguns com
Els 80 en organitzar un “tardeo” de tant en tant, però evidentment falta
oferta. Leti Leal fa una reflexió molt encertada: “Falten llocs per a
ballar, no només per a xarrar”. Sembla una simplificació excessiva, però és
cert que la combinació entre música i relacionar-te amb gent més enllà del
reduït grup d’amics és una cosa que sempre ens agrada als joves. Quedar-se a la
taula amb el grupet propi es queda a vegades curt. El resum perfecte crec que
el fa Santi Mataix: “ara hi ha poc i tot el que hi ha és el mateix”.
SENSACIÓ 2: SÍ
ES FAN ACTIVITATS CULTURALS, PERÒ NO INTERESSEN MASSA A LA JOVENTUT
És una sensació
que cada vegada escolto més al poble i és preocupant. No tinc dades
d’assistència a les activitats que es programen al Auditori o la Casa de
Cultura, i ni tampoc sé si hi ha establert un seguiment i una base de dades per
tal cosa (vull corroborar-ho les pròximes setmanes), però el que segur que és
cert és que la joventut per lo general
no es sent massa atreta. En eixa línia van, com deia abans, David Payá
i Víctor Fajardo, que recalquen que sí s’organitzen coses mitjançant la
Regidoria de Cultura i el Centre Cultural Castellut sobre tot. També Leti
Leal recordava els nombrosos concerts, musicals o teatres on abunden pares,
avis i tíos però escassegen joves. I Bego Palazón opinava en eixa
mateixa direcció: “falta una bona programació que arribi a totes les edats”. Aquests
dies he consultat el cartell de la programació cultural de l’Ajuntament per al
trimestre Abril-Juny i podríem dir que o bé es fan concerts o bé activitats per
a xiquets/pares. D’alguna cosa diferent trobo dos exposicions, el Dia del
Llibre i un teatret. Haurem de replantejar-nos aleshores molts dels continguts
que s’ofereixen, així com la seua freqüència, perquè sense joventut implicada
un poble no té futur.
SENSACIÓ 3:
MOLTES ACTIVITATS CULTURALS ES FAN PERÒ MOLTS NO ENS ENTEREM
Però encara més
preocupant que no ens interessi el que es fa és que ni tan sols ens enterem de
que es fa. Això sí que ja no té perdó. Amb una primera recerca ràpida al
Facebook de l’Ajuntament (no hi ha un perfil específic de Cultura), ja veiem
alguna cosa. He anat passant publicacions cap avall en busca d’eixa programació
que comentava i no l’he trobat. He aguantat fins a Gener i ho he deixat estar.
L’últim tweet de l’Ajuntament és del
30 de Juny de 2016 i l’última foto a Instagram del 20 de Setembre de 2017. El
cartell de la programació està a la pàgina web, baix a mà dreta. He tingut sort
perquè si haguera entrat directament al apartat Cultura del menú no l’haguera
trobat perquè no està allí. Tan sols amb açò (durant les pròximes setmanes
analitzaré altres associacions castelludes i xarxes socials) ja veiem un
problema clar: sí es fan activitats,
sí es dissenya una programació (es
tingui en compte o no totes les edats), però no es publicita a les xarxes
socials, que és on ara està la joventut més que en cap altre lloc. Així
reflexiona també Rebeca Bernabeu al documental: “no ens arriba una
programació a dos/tres mesos vista del que va a fer-se... no et queda altra que
enterar-te per ahí”.
SENSACIÓ 4: ES
TROBA A FALTAR MAJOR PARTICIPACIÓ CIUTADANA
A l’última part
del documental “Vull” es reflexiona sobre una conclusió molt evident: falta més
iniciativa per part dels joves. Pilar Pérez ho resumeix molt bé en una
frase: “esperem que ens donen l’oci, no busquem crear-lo”. També David Payá
fa autocrítica afirmant que “els màxims responsables som els mateixos joves” i
que “en molts pobles per exemple els concerts els organitzen associacions
autogestionades”. Victor Fajardo i Leti Leal coincideixen en que
“falta preguntar més a la joventut, connectar amb ells a veure què volen”,
encara que Bego Palazón reconeix
que “moltes vegades abans de proposar ens frenen els dubtes de si tindrà o no
èxit una determinada proposta... però hem de provar”. I
sobre tot perquè, com defensa Jesús Esteve, “la joventut de hui en dia
està més capacitada que mai, amb una ment més oberta: hi ha que ser inquiets i
atrevits”. També Toni al seu blog
anima a crear “un procés de participació ciutadana, involucrant a persones,
associacions e inclús negocis”. Estic prou d’acord amb tots, però trobo a faltar una reflexió per a mi
fonamental: no coneixem amb certesa com hi ha que fer una proposta, on hi
ha que presentar-la, què es fa amb això i quins criteris hi han per a que es
dugui o no a terme. No tan sols importa que es facin propostes sinó que hi haja
establert un adequat i còmode espai per presentar-les, així com una bona
canalització a partir d’ahí.
SENSACIÓ 5: A
MENUT ENS FALTA VALORAR I POTENCIAR MÉS EL QUE JA TENIM
Si aquesta
publicació deixa als que la llegiu únicament una sensació pessimista sobre la
situació de la Cultura a Castalla jo consideraré que he fracassat. Evidentment
“Vull” és un documental de denúncia, i està molt bé que així sigui a més de
molt necessari, però per mi també es
imprescindible que es valori molt més tot el que ja es fa i a les persones que
ho fan possible, en la majoria de casos als seus temps lliures i de forma
totalment desinteressada. A veure si buscant coses noves anem a perdre el que
ja tenim. La Regidoria de Cultura i multitud d’associacions s’esforcen cada dia
per tal d’oferir opcions d’oci als castelluts, i amb especial insistència cap
als xiquets. Jo personalment he jugat molts anys a futbol, i sé de primera mà
l’esforç que molts pares fan perquè cada cap de setmana els seus fills
practiquen esport al poliesportiu. Com també recalca Toni, l’Esport a
Castalla és un dels sectors que deuríem agafar com a exemple. I també em consta
per familiars que la música o la dansa són altres grans espais on centenars de
xiquets gaudeixen les seves vesprades. Encomiable també és l'esforç de
l’Ajuntament en organitzar grans esdeveniments puntuals durant l’any, com sense
anar més lluny em vist aquesta setmana passada amb el “Com sona l’ESO” o veurem
en uns dies a la tradicional “Fira de Sant Isidre”. El que vull transmetre és
que no sobra ni molt menys valorar el que es fa. Diria que tot el contrari: és
l’única manera de que es mantingui i fins i tot desperti més interès.
Aquestes són, al
menys a dia de hui, les meus SENSACIONS sobre l’assumpte. En unes setmanes el
DIAGNÒSTIC DE SITUACIÓ em servirà per contar ja amb dades contrastades i una visió
global prou aproximada de com s’encontra la Cultura a Castalla. Evidentment
després d’informar-me en diversos llocs i preguntar a varies persones. I unes
setmanes més avant una proposta de PLA D’ACCIÓ que ja he començat a esbossar.
Tindrà que ser sens dubte el més consensuada possible, fàcil d’entendre però
que contingui tots els aspectes necessaris, i el més important: que marqui una
direcció clara cap on volem anar. Em fixe unes setmanes de termini primer
perquè aniré fent-ho al meu temps lliure, evidentment, i segon perquè la
intenció és oferir un contingut complet i de qualitat. Perquè sense uns bons fonaments no hi ha edifici que s’aguanti en peu.
Tant de bo s’involucri
a aquesta crida que ha iniciat Toni quanta més gent millor, ja sigui
posant-se en contacte amb ell, transmetent-me a mi què opina del que ací
plantejo o inclús proposant altres coses. No hi ha dubte de que quants més
siguem més bones seran les propostes resultants i més possibilitats d’èxit
tindrem també al plantejar-ho a la Regidoria
de Cultura de l'Ajuntament, que sens dubte haurem de fer partícip de
qualsevol iniciativa. “Anem a ello, pues”, com diem a Castalla. A veure què
acaba eixint de tot açò.
viernes, 5 de abril de 2019
En el nombre del padre
No había visto aún la entrevista de Jordi Évole al Papa Francisco, que La Sexta emitió el pasado Domingo. La vi anoche y reconozco que en más de una ocasión tuve que mirar el móvil, corroborando que seguíamos en Abril de 2019. Porque aquello parecía de otra época. Allí no habían los gritos, interrupciones o frases escandalosas que hoy abundan en cualquier programa de actualidad. Más aún en estas semanas de búsqueda incesante de votos. Qué bien nos vendría (a todos) adoptar más a menudo ese estilo calmado de Bergoglio, con todas las ideas bien argumentadas y sin una palabra de más. Nuestra salud psíquica, mental y no sé si también física lo agradecerían.
Pero lo más interesante estuvo en el fondo del mensaje. El acuerdo inicial estipulaba dialogar sobre un único tema, el de los refugiados, pero pronto salieron otros muchos más, ninguno de ellos rechazados por el Papa a excepción de uno: la mediática exhumación de los restos de Franco. Se agradece, por otra parte. En cuanto al asunto protagonista se le vio seguro, convencido de lo que decía, incluso reivindicativo en ocasiones. Avergonzado por el trozo de concertina del muro de Melilla que Évole le trajo de España, criticó al gobierno español por tener parado al barco Open Arms en el puerto de Barcelona, a Trump por su idea de levantar el muro con México ("el que construye un muro termina prisionero de él", dijo) o a Europa por su reticencia a recibir refugiados ("la madre Europa se volvió abuela") recordando la migración de miles de europeos a América Latina huyendo de las guerras ocurridas durante el siglo XX. Es en realidad una posición coherente con la palabra de la Iglesia: amor al prójimo, al necesitado, al diferente. Insinuó también que el capitalismo salvaje tiene mucho que ver en todo esto, así como la venta de armas occidentales a países de zonas de conflicto (España a Arabia Saudí, por ejemplo) y cuando la blanca sotana iba tomando cada vez más un tono morado más propio de algún partido español, Évole puso otros asuntos sobre la mesa.
Y ahí se vio la cara más reaccionaria del Papa, de la Iglesia. Quizás el ámbito de las libertades de los ciudadanos sea donde más camino les quede aún por recorrer. En él se reflejan sus principales contradicciones. Porque si esto va de amar a todos vengan de donde vengan y sean como sean a ver quién entiende lo de los homosexuales. Se lió tanto al tratar de explicar su postura que incluso recurrió a conceptos como "psiquiatra" o "problemas mentales". Tampoco le volvió la lucidez al hablar del aborto, acto que equiparó con el de "contratar a un sicario", ni de la poca presencia de la mujer dentro de la Iglesia, de la que dijo un "no es suficiente con darle funciones" que cuesta entender.
Sí en cambio se mostró rotundo y autocrítico con otros tres temas polémicos: los abusos sexuales dentro de la Iglesia, las exenciones fiscales o los aún muchos lujos que existen en la institución. Reconoció la (hasta ahora) opacidad y arrepentimiento sobre el primero, aunque se felicitó de que cada vez más salgan a la luz y las víctimas los sigan denunciando. Se posicionó a favor de que la Iglesia española pague todos los impuestos que le correspondan como ya lo hace la italiana, y volvió a rechazar una vez más los lujos y la ostentación aún existentes: "Ojala una Iglesia más pobre, más parecida al pueblo", dijo. Pero reconoció que cambiar mentalidades y formas de proceder lleva su tiempo, al igual que el símil que utilizó: cuesta más evitar que se genere suciedad que simplemente limpiarla con la escoba.
En definitiva, si la Iglesia católica desea tener un papel protagonista en el siglo XXI tendrá que revisar muchas de sus posiciones y actitudes más arcaicas. Pero también los ciudadanos preguntarnos si estamos siendo justos con ella. Porque en este juicio continuo al que la sometemos, creer que "la palabra de Dios" versa únicamente sobre Franco, el aborto, la homosexualidad o los abusos sexuales como parecen querer hacernos ver los medios de comunicación es ponernos una venda en los ojos. O al menos en uno de ellos. Algún día tendremos que hablar de Cáritas, Manos Unidas o alguna de esas misiones de ayuda al desarrollo que se llevan a cabo por todo el mundo, ¿no? Seria lo deseable, aunque tengamos que hacerlo con palabras tranquilas, sosegadas y cercanas. Como las de un padre a un hijo.
Pero lo más interesante estuvo en el fondo del mensaje. El acuerdo inicial estipulaba dialogar sobre un único tema, el de los refugiados, pero pronto salieron otros muchos más, ninguno de ellos rechazados por el Papa a excepción de uno: la mediática exhumación de los restos de Franco. Se agradece, por otra parte. En cuanto al asunto protagonista se le vio seguro, convencido de lo que decía, incluso reivindicativo en ocasiones. Avergonzado por el trozo de concertina del muro de Melilla que Évole le trajo de España, criticó al gobierno español por tener parado al barco Open Arms en el puerto de Barcelona, a Trump por su idea de levantar el muro con México ("el que construye un muro termina prisionero de él", dijo) o a Europa por su reticencia a recibir refugiados ("la madre Europa se volvió abuela") recordando la migración de miles de europeos a América Latina huyendo de las guerras ocurridas durante el siglo XX. Es en realidad una posición coherente con la palabra de la Iglesia: amor al prójimo, al necesitado, al diferente. Insinuó también que el capitalismo salvaje tiene mucho que ver en todo esto, así como la venta de armas occidentales a países de zonas de conflicto (España a Arabia Saudí, por ejemplo) y cuando la blanca sotana iba tomando cada vez más un tono morado más propio de algún partido español, Évole puso otros asuntos sobre la mesa.
Y ahí se vio la cara más reaccionaria del Papa, de la Iglesia. Quizás el ámbito de las libertades de los ciudadanos sea donde más camino les quede aún por recorrer. En él se reflejan sus principales contradicciones. Porque si esto va de amar a todos vengan de donde vengan y sean como sean a ver quién entiende lo de los homosexuales. Se lió tanto al tratar de explicar su postura que incluso recurrió a conceptos como "psiquiatra" o "problemas mentales". Tampoco le volvió la lucidez al hablar del aborto, acto que equiparó con el de "contratar a un sicario", ni de la poca presencia de la mujer dentro de la Iglesia, de la que dijo un "no es suficiente con darle funciones" que cuesta entender.
Sí en cambio se mostró rotundo y autocrítico con otros tres temas polémicos: los abusos sexuales dentro de la Iglesia, las exenciones fiscales o los aún muchos lujos que existen en la institución. Reconoció la (hasta ahora) opacidad y arrepentimiento sobre el primero, aunque se felicitó de que cada vez más salgan a la luz y las víctimas los sigan denunciando. Se posicionó a favor de que la Iglesia española pague todos los impuestos que le correspondan como ya lo hace la italiana, y volvió a rechazar una vez más los lujos y la ostentación aún existentes: "Ojala una Iglesia más pobre, más parecida al pueblo", dijo. Pero reconoció que cambiar mentalidades y formas de proceder lleva su tiempo, al igual que el símil que utilizó: cuesta más evitar que se genere suciedad que simplemente limpiarla con la escoba.
En definitiva, si la Iglesia católica desea tener un papel protagonista en el siglo XXI tendrá que revisar muchas de sus posiciones y actitudes más arcaicas. Pero también los ciudadanos preguntarnos si estamos siendo justos con ella. Porque en este juicio continuo al que la sometemos, creer que "la palabra de Dios" versa únicamente sobre Franco, el aborto, la homosexualidad o los abusos sexuales como parecen querer hacernos ver los medios de comunicación es ponernos una venda en los ojos. O al menos en uno de ellos. Algún día tendremos que hablar de Cáritas, Manos Unidas o alguna de esas misiones de ayuda al desarrollo que se llevan a cabo por todo el mundo, ¿no? Seria lo deseable, aunque tengamos que hacerlo con palabras tranquilas, sosegadas y cercanas. Como las de un padre a un hijo.
Imagen de la entrevista de Jordi Évole al Papa Francisco (Atresmedia).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)