Superiores

Deberíamos estar hablando estos días de la histórica victoria de las futbolistas españolas en la Copa Mundial Femenina de la FIFA que tuvo lugar durante este pasado mes de Agosto en Australia y Nueva Zelanda. Y de lo superiores que fueron a sus rivales en una competición que nunca pudieron participar hasta el año 2015 y que les permite subir hasta el segundo puesto en el ranking FIFA, donde hasta hace apenas dos años no se encontraban ni entre las diez primeras. Hace tres años el fútbol femenino español no era aún ni profesional. Un crecimiento meteórico durante los últimos años que se culmina con este título y que se suma a los logros continentales recientes de las chicas del Barça. Pero el Presidente de la Real Federación Española de Fútbol durante la entrega de medallas cogió de la cabeza a una de sus jugadoras y le propinó un beso en la boca.

El hecho tuvo una reacción inmediata en redes sociales, donde se acusó a Luis Rubiales de protagonizar un vergonzoso acto machista, pero este, lejos de pedir disculpas, entró minutos después en la COPE y calificó a todas esas personas denunciantes como "idiotas", "estúpidos", "tontos del culo" o "pringaos". La repulsa a la desafortunada acción y posterior reacción del Presidente fue aumentando los días siguientes, incluso con condena rotunda del Gobierno e invitación a una dimisión que se esperaba unos días después en la Asamblea de la RFEF. En aquella surrealista comparecencia, Luis Rubiales no sólo no se retractó de su comportamiento sino que volvió a reafirmarse en su convicción de no haber hecho nada malo y puso además el foco en que el beso fue consentido. La descripción detallada de ese momento que el Presidente hizo además de esperpéntica es irrelevante. El supuesto "eres un crack" que ella le dijo, el levantamiento del cuerpo de él y achuchón que después no fueron tales viendo el vídeo o "las constantes palmaditas en la espalda" poco importan ante el hecho de que un superior coja de la cabeza a una subordinada y le propine un beso en la boca. Nunca sabremos por qué Luis Rubiales le hizo eso a Jenni Hermoso pero lo que sí sabemos es que lo hizo y ni siquiera se ha arrepentido. El consentimiento o no de ella es clave desde el punto de vista jurídico, y aunque ella ya ha dejado claro en varios comunicados y la reciente denuncia su postura, a mí poco me importa porque no sé qué más podía haber hecho, como minutos después ella misma reconocía a sus compañeras en un directo de Instagram. A mí si mi jefe me coge la cabeza y, fuera de sí, me pide un beso en la boca yo seguramente también le diga que sí. Eso si es que es verdad que se lo preguntó en esa fracción de segundo. Pero esa actitud de superioridad y despotismo que el Presidente mostró en aquel Viernes Negro en la sede de la RFEF, donde incluso se permitió el lujo de decirle a su hija en público "hija, no llores, tienes que estar orgullosa de quién es tu padre" o ofrecerle la renovación en vivo y en directo al seleccionador Jorge Vilda con sueldazo incluido, ya deja a las claras el verdadero trasfondo de todo. Un hombre que se cree capaz y por encima de todo. El abuso del rango superior del Presidente ante "su jugadora" es un elemento del que no se ha hablado mucho y es en realidad lo más evidente aquí. Porque lo otro, lo de que Rubiales es un machista, ya quedó claro por si alguien tenía alguna duda también en aquella comparecencia, donde demostró su incomodidad respecto al reconocimiento hacia las jugadoras, las verdaderas protagonistas de este triunfo, criticando el término "campeonAs del mundo" en detrimento de "campeonEs del mundo" porque "también había hombres en la expedición", dijo.

Al final estamos ante un hombre y jefe abusando de "su superioridad" sobre una mujer y subordinada, y mientras haya alguien que no lo vea así el feminismo será necesario en nuestra sociedad. Y poco importará su gravedad en comparación a otros delitos sexuales, los intereses políticos de algunos o demás minucias. Bienvenidos sean estos "linchamientos mediáticos" si algo cambia en esas mentes retrógradas. Porque lo más superior de todo debería ser la igualdad.

Foto: Carl Recine (REUTERS)

Blancos y negros

¿Cuántas veces hemos oído la frase "no existen los blancos y negros: sólo hay grises"? Conlleva una reflexión muy interesante: la de forzarnos a analizar todo en profundidad sin prejuicios, para al final corroborar como todo en la vida efectivamente no es 100% de un modo ni 100% del contrario, sino que cada asunto está lleno de matices. No seré yo el que discuta esto.

Sin embargo, existe también el peligro de, bajo esa premisa, blanquear todo y decir que nadie es más culpable que otro. En el debate sobre la guerra de Ucrania tenemos un buen ejemplo de ello. Para entender cómo se ha llegado hasta aquí tenemos que remontarnos hasta finales de 2013, aunque este país del este de Europa tiene su historia plagada de conflictos y lucha de etnias. El llamado Euromaidán significó una serie de manifestaciones que tuvieron lugar en Kiev cuando el gobierno prorruso de entonces suspendió in extremis la firma de los Acuerdos de Asociación y Libre Comercio con la Unión Europea. Las protestas, instigadas por partidos y grupos europeístas pero también con mucho protagonismo de formaciones de extrema derecha se extendieron por todo el país, y las tensiones entre la población partidaria de esa alianza con la UE y los que en cambio preferían un acercamiento a la Federación Rusa se dispararon. La situación se agravó especialmente en el este y el sur del país, zonas con mayoría de población rusófona, con el estallido en abril de 2014 de la Guerra del Donbáss entre las fuerzas gubernamentales ucranianas y milicias apoyadas por Rusia, un conflicto que se ha mantenido hasta hoy. También la anexión en el mes de marzo de la península de Crimea por parte de la Federación Rusa, con un referéndum sin ninguna garantía internacional, fue un elemento muy desestabilizador. Ahora, en 2022, y tras meses de denuncias por parte de Rusia hacia el gobierno de Ucrania, acusándoles de genocidio contra la población prorrusa en su territorio, el presidente Vladimir Putin decidió lanzar lo que él mismo llamó una "operación militar especial" contra sus vecinos, con las consecuencias que todos estamos viendo. Una intervención con el objetivo de "desnacificar y desmilitarizar Ucrania" según calificaron pero que en realidad va encaminada a evitar que los ucranianos sigan acercándose a la UE y la OTAN, para mantener al país dentro del área de influencia rusa como ya sucede con Bielorrusia o los estados de Asia central, con Kazajistán a la cabeza.

Hay que decir que aquí todos quieren ampliar su influencia. Y que seria de necios pensar que la OTAN o Estados Unidos son entes impolutos que siempre han actuado con justicia por el mundo. ¿O es que las intervenciones norteamericanas en Vietnam en los años sesenta y setenta del siglo pasado o en Irak y Afganistán de principios de este estaban justificadas? ¿O que los bombardeos de la OTAN sobre Yugoslavia en la Guerra de los Balcanes fueron proporcionales y no afectaron a la población civil? Claro que no. Actuaciones todas ellas sin contar con la aprobación del Consejo de Seguridad de la ONU, por cierto. Pero si nos centramos en el conflicto en Ucrania y a una esfera mayor analizamos cómo el bando occidental trata de ampliar su área de influencia y cómo lo hace Rusia encontraremos las diferencias. Mientras unos lo hacen con acuerdos entre gobiernos, exigencias legislativas y referéndums con todas las garantías, los otros invaden un país con muerte y destrucción. Mientras Turquía y los países balcánicos llevan años tratando de entrar en la Unión Europea sin éxito hasta que no den garantías de respeto al estado de derecho y a las libertades de sus ciudadanos, Putin decide qué tiene que ser Ucrania y los ucranianos por medio de tanques, bombardeos y asesinatos. Es verdad que la OTAN y Estados Unidos han estado colmando durante años las repúblicas bálticas, Polonia o Rumania con decenas de bases militares, pero que alguien me diga cuántas muertes se han causado en el proceso. Y no seré yo quien promueva ahora su retirada viendo cómo pueden llegar a actuar los rusos.

En definitiva, el mejor camino para evaluar algo siempre será el conocimiento, analizarlo en profundidad y sin prejuicios, tratando de entender porqué cada parte actúa de esa manera y cómo lo hace, y es ahí cuando llegaremos a la conclusión de que nadie tiene 100% la razón absoluta... pero tampoco los dos el 50% exacto. Ese gris siempre tirará más para un lado o para el otro, sobre todo si se llevan a cabo acciones más propias de otros tiempos, cuando todo era en blanco y negro.

Mitos y ejemplos

Me parece "The Last Dance" un documental muy necesario. El audiovisual de ESPN y Netflix sobre la última temporada de los Bulls de Michael Jordan, la 1997-1998, nos cuenta con imágenes inéditas y con entrevistas recientes de los protagonistas todas las dificultades que tuvieron que atravesar hasta completar el segundo "three-peat" de aquel equipo de leyenda, el sexto título en ocho años. Es un ejemplo de superación ante las adversidades, de dejar a un lado los problemas personales en busca del beneficio común. Pero es mucho más que eso. Es una nueva desmitificación de la figura del deportista, una demostración más de que un gran jugador de fútbol o baloncesto no tiene porqué ser también una buena persona.

No sé si ha habido nunca un deportista más conocido en todo el mundo que Michael Jordan. Sus enormes éxitos dentro de la cancha pero también su carisma y el márketing que supo crear alrededor de él ayudaron a construir el mito que es hoy. Desde el punto de vista económico, tras su retirada su patrimonio ha crecido casi de manera exponencial año tras año gracias a sus acertadas decisiones empresariales en diversos sectores. Se podría decir que ayer fue un exitoso deportista y hoy es un fructífero empresario. Pero en el documental vemos una tercera faceta para muchos menos conocida. La enorme presión que ejercía sobre sus compañeros, a menudo desmedida, es posible que sirviera para mejorar su producción durante los partidos, pero es de dudosa ética. "No te queremos aquí. Lárgate." reconoce el pívot Bill Wennington que le soltó Jordan alguna vez. O la escena que se muestra de un entrenamiento en la que el número 23 le grita a Toni Kukoc a la cara: "No importa, ¿sabes por qué? Porque te gritaré sin parar". También podemos ver algunas de las constantes faltas de respeto que profería sobre "su jefe" Jerry Krause, en especial a cuento de su estado físico. Pero tampoco los demás eran unos angelitos. El propio Michael reconoce lo que se encontró en la habitación de un hotel durante su año de rookie: "Entonces abrieron la puerta y prácticamente todo el equipo estaba ahí (...). Había rayas de cocaína por todos lados, pipas de marihuana, mujeres,... Era un circo". Lo cuenta, por cierto, reposado en un sillón con un whisky y un puro en la mesilla de al lado. También recrimina a su escudero Scottie Pippen su comportamiento ese año en busca de una mejora en su contrato (con 2,8 millones de dólares era el sexto jugador mejor pagado mientras por importancia era claramente el segundo) cuando sólo él, Jordan, ganaba 33 millones de dólares, más que el resto de la plantilla juntos. Contradicciones de un mito. Ah, y todavía no apareció en el documental Dennis Rodman, seguro protagonista en próximos episodios... y no sólo por sus méritos dentro de la cancha.

¿Son entonces un ejemplo para los niños estos deportistas tan exitosos pero con un comportamiento tan cuestionable? El concepto en sí es ya una aberración. Cuando asociamos deportista (o artista, lo mismo da) con "ejemplo para los niños" entramos en terrenos muy peligrosos. Por un lado adjudicamos a las celebridades una responsabilidad que no les corresponde, y por otra generamos en la sociedad una necesidad de imitación hacia estas muy contraproducente. Si nuestros niños admiran a un deportista, actor o cantante y lo cogen como ejemplo de todo la culpa no es de estos si se comportan mal, sino de quienes promocionan esa admiración. Yo lo tengo claro: si un niño me pregunta por Jordan o Maradona le diré que estudie al milímetro su juego, pero que sólo se fije en lo que le dicen sus padres o profesores en cuanto a comportamiento y conducta. Porque un mito no tiene porqué ser un ejemplo.

Foto: Ross Kinnaird / Getty Images

No trates de entenderlo

Está bien que debatamos sobre todo y que cada uno exponga su opinión sobre lo que le plazca. Afortunadamente vivimos (aún) en una sociedad libre, donde la libertad de expresión está por encima de todo y así debería seguir siendo. Se discute sobre casi todo, principalmente en ese gran foro que son las redes sociales, pero a menudo son protagonistas los debates más incomprensibles.

Fuente: Marca

La última gran polémica en Twitter la ha causado la portada de hoy de Marca. Una portada sin titular alguno, lo que ya nos demuestra la intención puramente descriptiva de la misma, con una gran foto de un matrimonio posando con las camisetas de Atlético y Real Madrid. El hombre posa sonriente de rojiblanco, y la mujer aparece con el burka negro, que únicamente deja visibles sus ojos, sujetando la madridista ante la imposibilidad de ponérsela. La imagen únicamente se acompaña con los nombres de los dos equipos y el lugar donde se jugará, además con un estilo de letra árabe. No sé qué más debería haber hecho Marca para demostrar que su intención es la de reflejar la cruda realidad de ese país. Su director se ha visto obligado a salir esta mañana y confirmar esa intencionalidad. Es en el fondo una crítica encubierta hacia la Federación por haber llevado la Supercopa a un lugar así. Si nos molesta tanto esa imagen es porque a lo mejor no deberíamos haber llevado nuestro fútbol a un país así. No debemos olvidar que el periodismo sobre todo está para contarnos las cosas que ocurren, por muy duras que estas sean, y no para mostrarnos lo que nos gustaría que pasase. De la misma manera que hace unas semanas se criticaba a los que acusaban a alguien de simpatizar con el nazismo en lugar de criticar al que simpatiza con el nazismo, ahora se ataca a un periódico que muestra la realidad machista de un país en lugar de atacar esa realidad machista. Que alguien me lo explique.

Lo va a tener muy difícil el nuevo gobierno de coalición PSOE-Unidas Podemos. Por un lado porque ninguno de los dos se acaba de fiar del todo del otro, y no estamos acostumbrados en España a gobiernos de coalición. No somos tan europeos como pensábamos. Y por otro por el acoso y derribo al que se enfrentarán desde la oposición. De hecho incluso antes de empezar a gobernar ya lo están sufriendo. Se le reprocha a Pedro Sánchez la elección de sus aliados. Se le acusa de querer gobernar con comunistas cuando el Pablo Iglesias de hoy es casi más socialdemócrata que Felipe González. Mientras unos esperan que se empiece a racionalizar el pan o a quemar iglesias en unos días, el propio Iglesias admitía el otro día que se ha acordado un programa de gobierno "muy moderado pensando en Europa". Los últimos meses han confirmado el cambio de estrategia de Podemos, mucho más cuidadoso en las formas y más abierto al pacto con el PSOE. Se escenificó sobre todo en los debates electorales, donde cualquiera diría que el atril morado lo ocupaba Errejón en lugar de Iglesias de no ser por la barba y la coleta. Pero poco importa esto para los que desean otra realidad para así aspirar a volver al poder. Los que se llenan la boca de golpes de Estado, Torra o Puigdemont mientras el apoyo al independentismo en la sociedad catalana ya va casi por el 50%. Hace quince años no llegaba al 15%. ¿Alguien duda de que si no se hace nada dentro de poco llegarán al 70% y entonces sí tendremos un gran problema? Tampoco parece importar que ya no se mate en el País Vasco. El otro día en el Congreso apenas pudo terminar su intervención la portavoz de BILDU, pese a utilizar unas formas y un tono de lo más correctos. Pero no se le perdonó que criticara al Rey. "Asesinos, asesinos", se llegó a escuchar desde las bancadas. A los mismos que se les decía hasta hace unos años que no serían representantes legítimos hasta que no dejaran de matar ahora se les dice que nos son legítimos porque antes mataban. Que alguien me lo explique.

Y en el plano internacional la última gran polémica es el asesinato la semana pasada por parte de las fuerzas de inteligencia de Estados Unidos del general de más alto rango de Irán y número dos del país, Qassem Suleimani. Desde la Casa Blanca se justifica diciendo que este "planeaba hacer saltar por los aires la Embajada estadounidense en Irak", lo que recuerda mucho a aquello de "es que pensábamos que Saddam Hussein tenía armas de destrucción masiva". Lo cierto es que la operación se llevó a cabo por orden directa de Trump, sin plantear la cuestión siquiera al Capitolio y mucho menos a las Naciones Unidas. También de la misma manera que Bush encendió la mecha en Irak hace casi veinte años, desestabilizando una región que ya hemos visto cómo ha quedado. Pero se trata una vez más de demostrar la fuerza de Estados Unidos, aunque sea a riesgo de iniciar una nueva guerra, esta vez sí con la amenaza real de las armas nucleares que posee Irán. Que alguien me lo explique.

Es verdad que cuando empezábamos a transitar por este nuevo milenio esperábamos grandes cosas del futuro, tras un siglo XX tan convulso. Pero hoy, ya en 2020, nos encontramos ante un mundo donde triunfan Trump, Bolsonaro o VOX. Un mundo donde el odio se impone al amor, donde se necesita de un enemigo para seguir viviendo, o nos equivocamos eligiendo al enemigo... no sé qué es peor. Definitivamente es lo que que hay. No trates de entenderlo.

De nazis, comunistas y tsunamis

No es fácil en estos tiempos ser rigurosos con la información. La globalización, internet y las redes sociales nos han abocado a un caos de datos, noticias y opiniones, y aquí no hay Dios que se aclare. Hoy tiene más repercusión una fake new de Donald Trump que un elaborado artículo de The New York Times. Cada vez cuesta más discernir lo verdadero de lo falso; debe uno analizar las fuentes, valorar el contexto de las frases y tener siempre en cuenta los intereses de unos u otros, pero hoy ya nadie tiene tiempo para eso. O ganas. Al final optamos por generalizar, equiparar conceptos tan compatibles como el agua y el aceite o, lo que es peor, asumir como verdad la opinión propia sobre un determinado tema. Es lo más fácil, pero es un atajo que en lugar de llevarnos rápidamente a la verdad nos encamina a la perdición.

Se pueden dar 9.801 casos diferentes si combinamos las cuatro cifras de los casilleros local y visitante en un marcador de una pista de baloncesto... suponiendo que un partido pudiera llegar sólo a 99 puntos como máximo. Algunos más por tanto si algún equipo pasara de 100, cosa nada extraña por otra parte. Las últimas horas se ha hecho viral esta foto de hace unos años del jugador ucraniano Roman Zozulya en una pista de baloncesto, señalando orgulloso un marcador con un llamativo 14-88. "Menuda paliza", pensarán sólo algunos, si no supieran que en la simbología de extrema derecha el 14 hace referencia a las catorce palabras pronunciadas por el escritor y supremacista blanco David Lane: "Debemos asegurar la existencia de nuestro pueblo y un futuro para los niños blancos". Y el 88 es el número utilizado por los neonazis para ensalzar la figura de Adolf Hitler, por ser la "H" la octava letra del abecedario (Heil Hitler). Por tanto, hay 1 posibilidad entre 9.801 (un 0.01%) de que ese marcador sea casualidad y Zozulya no sea un admirador del nazismo.

Para colmo, el número 18 de su camiseta equivale a AH, primera y octava letra del abecedario e iniciales de "Adolf Hitler". Otras imágenes que circulan por Internet posando sonriente con paramilitares de extrema derecha ucranianos o rindiendo idolatría a colaboracionistas nazis también nos hacen sospechar que socialdemócrata, por ejemplo, Roman no es. El pasado Domingo 15 de Diciembre de 2019 pasará ya a la historia del fútbol español por ser la fecha del primer partido suspendido por cánticos de la grada hacia un jugador. Porque los ultras del Rayo gritaron "Zozulya puto nazi" a un admirador del nazismo.

Mientras escribo estas líneas "hay una banda negociando con comunistas, filoterroristas y proetarras con el objetivo de vender a España al mejor postor". Si aplicamos el criterio seguido con los ultras del Rayo Vallecano en el "caso Zozulya" a la gran mayoría de dirigentes de PP y Ciudadanos probablemente no les quedarían diputados suficientes para llenar sus asientos en el Congreso. Lean los diez puntos del preacuerdo alcanzado entre PSOE y Unidas Podemos para formar gobierno y díganme quién lo firmaría antes, si Felipe González o Iósif Stalin, si Zapatero o Josu Ternera. Pero eso poco importa, porque los que quieran pensar que esa afirmación es verdad la asumirán como si fuera verdad, aunque no hayan leído ninguno de los diez puntos.

Y mañana un Barça-Madrid. Cuando el foco debería estar en qué habrá pensado Zidane para frenar a Messi, si conseguirá por fin Valverde que su equipo sea constante en la presión arriba para recuperar rápido el balón o cuál de los dos nueves será más decisivo, viendo el gran estado de forma en que llegan Suárez y Benzema, de lo único que hablamos es de tsunamis, invasiones de campo o autobuses blindados.  Desde más de uno (y dos) medios de Madrid se teme por la integridad física de la expedición blanca en el trayecto desde el hotel al Camp Nou o ya durante el partido con una supuesta "invasión". Como si el encuentro se jugase en Buenos Aires y no en Barcelona. Como si el objetivo de los manifestantes independentistas fuese hacer daño a los jugadores del Madrid y no aprovechar el evento para reunirse muchos, hacerse ver y promocionar su causa ante todo el mundo. Sin entrar a valorar esa decisión, parece evidente cuál es el objetivo excepto para los que quieren entender lo contrario. O para los que son contrarios al mensaje de los manifestantes, quizás ese sea el problema.

Volviendo al principio, vivimos tiempos complejos. Nunca como hoy hemos tenido tanto acceso al conocimiento, y nunca como hoy parece que estemos más perdidos. Son tiempos en los que se suspende un partido porque le llaman nazi a un nazi, tiempos en los que cada fin de semana alguien grita "mono" a un negro y no pasa nada, tiempos en los que Guti ya no quiere que le llamemos Guti. Aquí no hay quien viva.

Vida cultural a Castalla: diagnòstic de situació

Dijous, última hora de la vesprada. S’aproxima un cap de setmana qualsevol d’Octubre, Novembre, Febrer o Maig en el que no hi ha anotat cap compromís al calendari. Un comença a planejar qué poder fer al poble (o si val la pena baixar en cas de que s’estiga estudiant o treballant fora) i es predisposa a informar-se de les activitats lúdic-culturals programades. A dia de hui no sabríem on acudir. És una llàstima que un castellut no tingui un lloc on puga, amb una ullada ràpida, fer-se una idea prou exacta del que va a celebrar-se al poble pròximament. I una llàstima sobretot perquè sí que es fan coses, al contrari del que s’escolta per ahí. Altre tema és que interessen o no. Si tinguérem clar el que està fent-se ara, podríem valorar si ens interessa o no, i llançar-nos a proposar coses noves en aquells àmbits que vegem més fluixos. Tant per iniciativa ciutadana com municipal. Està tot relacionat.

Després de l’anterior publicació a aquest mateix blog, de preguntar a vàries persones involucrades amb l’assumpte i de la preceptiva recerca d’informació, plantegem ara dades més consolidades per tal de confirmar o desmentir eixes sensacions que traslladàvem fa unes setmanes. La veritat és que no anàvem massa desencaminats. Eixos tres eixos que comentem conformaran l’esquelet d’aquesta segona publicació, i seria interessant tindre’ls també sempre en ment de cara a futur:

A) Qué està fent-se??

A.1) Ajuntament

L’Ajuntament és, evidentment, l’agent més determinant per a que puga tindre lloc o no una activitat, ja siga per ser el que l’organitza o per facilitar els espais i permisos a aquell que la proposa. Una proposta d’activitat pot estar plantejada pel mateix Consistori (Regidor de Cultura o Tècnica cultural i de Patrimoni, generalment) o vindre de fora, de qualsevol castellut o associació. Fins ara, i en quant a aquest segon cas, els ciutadans tenien dues maneres de presentar una activitat a l’Ajuntament: posant-se directament en contacte amb el Regidor, o emplenant un dels formularis en paper existents a la Casa de Cultura o l’Auditori, resumint breument l’activitat, l’espai on es vol desenvolupar, els mitjos necessaris o l’assistència aproximada que s’estima que tinga. Hi ha que dir que a molts dels formularis rebuts els últims anys aquesta informació quedava molt incompleta, cosa que entre tots tindrem que millorar. No hi ha habilitat cap lloc a la web municipal o a les xarxes socials de l’Ajuntament per a presentar activitats. El mateix Regidor passa de tant en tant a arreplegar els formularis i, entre ell i el Tècnic, avaluen si es poden fer o no. Normalment tan sols existeixen dues limitacions que poden impedir que tinga lloc eixa activitat: l’econòmica i la disponibilitat d’espais, ja que en quant a continguts no es sol rebutjar cap d’ells. Si l’activitat és de poca o mitja envergadura el Tècnic redactarà un xicotet informe, i si és més gran (en quant a pressupost o mitjos involucrats) també aporten la seua valoració altres agents com Policia Local o Arquitecte Municipal. És el Regidor qui finalment dona el vistiplau. La totalitat de les activitats (estiguin ja amb el OK definitiu o provisional) es recullen a un Google Calendar, compartit entre el Regidor i el Tècnic, on es classifiquen per colors segon el lloc a celebrar i amb la informació més important, per tindre clar qué hi ha previst organitzar pròximament.

A pesar de tot el que hi ha per millorar, no es pot negar el gran treball que des de l’Ajuntament es fa. L’esdeveniment “Com sona l’ESO” va convertir fa unes setmanes Castalla en el focus educatiu i musical de la nostra terra, amb centenars de xiquets pels nostres carrers (molt recomanable consultar la seua web, l’enllaç a la qual es troba a la Bibliografia d’aquest article (1)). I per suposat decisiu és el seu paper en l’organització de totes les Festivitats locals, o en eixa Fira de Sant Isidre que tanta popularitat ha despertat fins i tot més enllà del nostre poble. Per posar alguns exemples. Però també és evident que es tracta d’actes molt puntuals, que no generen una rutina cultural de qualitat.

A.2) Associacions al poble

Hi ha que dir que a dia de hui no es pot saber amb certesa quines associacions lúdic-culturals (o d’oci, com es vulga dir) hi ha en funcionament al poble. No existeix un registre fiable que aglutine tot. Qualsevol castellut pot demanar el registre existent a l’Ajuntament, però moltes de les entitats que apareixen ja no estàn en funcionament i moltes altres d’envergadura no apareixen (o no estan constituïdes). Tampoc és un llistat classificats per temàtiques o blocs, pel que no se sap quin sector està més saturat o més fluix, i no apareix cap data de contacte. Més completa és la informació de cada associació oferida a la web de Turismo Castalla (2, veure Bibliografia), amb nom, adreça, telèfon i correu electrònic, encara que falten moltes d’elles. A la de la Regidoria de Cultura (3), integrada dins de la web municipal, també apareix un llistat, però igual d’incomplet. L’última font a la que podem acudir és la de sempre: “preguntant per ahí”. Un possible quadrant d’associacions, classificades en quatre grans blocs, podria ser el següent. Segur que hi falten algunes, però podria servir com a punt de partida.

Analitzant breument cada sector, ens trobem amb lo següent:

-Esport. És probablement el que millor funciona (i no només a Castalla), per l’existència de molts clubs federats, amb molts xiquets, xiquetes i joves apuntats, pel recolçament que reben de les Federacions, per la regularitat d’activitats cada cap de setmana, pels valors que transmeten...etc Sens dubte un exemple a seguir.

-Música, ball i teatre. Segurament aquest és l’altre gran nínxol per als més joves a Castalla, amb escoles consolidades com la de l’Agrupació Musical Santa Cecilia (amb classes de música i ball), però existeix així i tot una carència incomprensible: no es fan quasi concerts de grups de música a Castalla durant l’any.

-Festivitats locals. Altre sector molt popular, sobretot als pobles més menuts, però que a Castalla es concentren pràcticament totes les activitats a l’estiu (a excepció d’algun dia solt durant l’Hivern com “Mig Any”). Per a la joventut castelluda les Festes de Moros i Cristians encara tenen gran seguiment, “La Vaca” va perdent partidaris poc a poc i els actes religiosos quasi no generen interès.

-Altres. L’anomenat “oci nocturn” o “de festa”, (o el últimament tan popular “tardeo”) és un dels punts més dèbils en quant a entreteniment a Castalla últimament. No existeix ara una oferta atractiva per als caps de setmana (tant per falta de pubs com per incapacitat dels existents), i a més és complicat que des de la ciutadania o el mateix Ajuntament es puga promoure molt (sector on predomina la iniciativa privada). S’intenta suplir amb:

- L’època d’estiu, amb els actes de Festes Patronals sobre tot entre Juliol i Setembre.

- “Dinars/sopars de germanor”, organitzats per les comparses (Olleta d’Hivern als Mariners, Paelles dels Moros Blaus, Dinar dels Maseros,...etc).

Si mirem amb més detall el quadre, ens adonem de l’existència d’associacions castelludes amb una gran trajectòria organitzant activitats culturals al poble, com la Parranda El Portell, el grup de teatre Agrucom, el Centre Castellut de Muntanyisme o el Centre Cultural Castellut, per citar algunes. Aquesta última, a més, disposa d’una molt atractiva pàgina web (4), amb cròniques, imatges i vídeos de les activitats que organitzen. Veient tot el que ja es fa, un pensa si no seria interessant promocionar també totes aquestes activitats des dels propis canals de l’Ajuntament, i no tan sols el que es fa a l’Auditori o la Casa de Cultura organitzat pel Consistori.

B) Interessa el que es fa??

B.1) Feedback amb ciutadans

Tindre una panoràmica global de qué està fent-se i qui ho fa s’intueix per tant fonamental en qualsevol sector que es vulga millorar, però a més en aquest en particular saber si desperta o no interès entre la població no pareix menys important. L’Ajuntament tampoc té implantat cap sistema que reculla la satisfacció dels castelluts respecte a les activitats que es duen a terme. A priori no sembla una cosa fàcil d’implantar, però començar per bolcar a una base de dades (un simple excel) les assistències als actes de l’Auditori o la Casa de Cultura no pareix massa sofisticat. A dia de hui tan sols es guarden els tickets d’entrada d’aquelles activitats que en tenen, però res més. Quantificar l’assistència a les activitats a l’aire lliure ja és més complicat, però sempre es poden anotar estimacions generant un contacte regular amb els organitzadors. Al igual de difícil que registrar les edats dels assistents, encara que siga per tres/quatre rangs... seria interessant valorar-ho. Tampoc es llancen enquestes de satisfacció de cap tipus (al mateix Auditori, Casa Cultura o per Internet) ni a priori, per tal de tantejar si una proposta és atractiva o no, ni a posteriori, per a saber si ha agradat o no. Com ja dèiem a l’anterior entrada, “dona la sensació” de que moltes de les activitats no desperten massa interès (sobretot entre la joventut), però són tot això: sensacions. “Preguntant per ahí” un ha pogut recollir tres exemples significatius de baixa assistència dels últims anys:

     - Exemple 1: Concert violí-piano (22 de Gener de 2014, Auditori de Castalla). La violinista armènia-russa Elena Mikhailova, una de les més destacades a nivell mundial, va oferir fa uns anys al nostre poble un concert junt a la pianista russa Larisa Tedtoeva al que van assistir no més de 15 persones (5).

           - Exemple 2: Concert de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana (23 de Juliol de 2018, Auditori de Castalla). L’estiu passat els prometedors músics de l’orquestra oficial de la Generalitat van actuar al nostre poble, on apenes van acudir 10 assistents (6).

           - Exemple 3: Exposició “Investigadoras en la luz y en las tecnologías de la luz” (7 de Març de 2019, Casa de Cultura de Castalla). Amb motiu del Dia Internacional de la Dona d’aquest mateix 2019, es va exposar a Castalla el treball que dotze prestigioses investigadores estrangeres dugueren a terme en l’àmbit de la llum i de les seues aplicacions. Una exposició cedida per la Universitat d’Alacant. 8 persones hi van assistir. (7).

  

B.2) Comunicació i publicitat

Però... i si els castelluts no anem a moltes activitats, no perquè no ens interessen, sinó perquè “no ens enterem” de que van a tindre lloc?? Això sí que tindria delicte... i un sap amb certesa que en molts casos així és. Saber promocionar-se és un factor diferencial en aquesta Era de la Informació en la que ens encontrem, amb mitjos tan potents com Internet o les xarxes socials, i en una societat amb tanta oferta d’oci com l’actual, amb tanta competència. A menut pensem “que si algo ens interessa ja farem per enterar-nos”, però en realitat no és tant així. L’interés també se suscita, amb programacions de qualitat i fàcils de comprendre, i comunicant de manera atractiva els continguts per atraure l’atenció. Açò no sol ocórrer a Castalla, però és que també si ens posem premeditadament a buscar per Internet les activitats culturals al poble per a un cap de setmana qualsevol ens trobarem amb moltes dificultats. Quasi es pot dir que tenim que posar Movitel o encendre la ràdio, creuar els dits, i que en eixe moment ens anuncien alguna cosa.

Exceptuant l’Esport i les Festivitats locals, el primer que li ve al cap a un quan vol informar-se d’activitats culturals al poble és acudir al perfil de l’Ajuntament al Facebook (8), eixa xarxa social on els castelluts de diferents colles d’amics i generacions més solem relacionar-nos. Com explicàvem a l’anterior entrada, en tot el 2019 no apareix cap publicació amb eixe cartell trimestral dels que sol crear l’Ajuntament, amb les activitats culturals de l’Auditori i la Casa de Cultura, encara que algunes d’elles sí s’anuncien però amb cartells independents. També hi trobem un perfil de la Casa de Cultura (8) a aquesta xarxa social, amb la mateixa carència, però a més amb un misteriós missatge a la foto de portada: “Quieres recibir la programación cultural en tu teléfono, envíanos un whatsapp al 687776118 y todos los miércoles te enviaremos las actividades culturales de nuestra ciudad”. Quan un ja comença a sentir una mica de por per tant de secretisme amb la ditxosa programació, finalment la pot trobar al Facebook de l’Auditori (8)... a una publicació del 17 d’Abril, això sí. Al perfil de Turismo Castalla (8) també s’anuncien activitats però tampoc el cartell, i al de Patrimoni Cultural de Castalla (8)  l’última publicació és d’Octubre de 2017... lògic veient la foto de portada: un primer plànol d’una foguera de Sant Francesc a ple rendiment, que espanta d’allí ràpidament a qualsevol visitant.

Si saltem al Twitter (9), altra de les grans xarxes socials de hui en dia, comprovem que també existeixen diversos perfils municipals: @CastallaAyto, @AytoCastalla, @EspaiJoveC, @CastallaCHP, @turismocastalla. Tan sols a aquesta última s’ha publicat algun tweet durant els 7 mesos que portem de 2019, però cap que continga programació cultural alguna. També l’Instagram (10) de Turismo Castalla té activitat regular (tampoc ni rastre de programació), no així el del propi Ajuntament, amb una última publicació de Setembre de 2017, mentre que l’únic canal de Youtube (11) existent es limita a compartir els Plens Extraordinaris de l’Ajuntament gravats per Movitel.  

Repassades ja les xarxes socials, un acudeix a la pàgina web de l’Ajuntament (12) en busca d’una mica més de claredat. Però prompte ens adonem que es repeteix la tendència: massa llocs web diferents, amb informació incompleta i duplicada, i alguns d’ells sense actualitzar. Com dèiem a l’anterior entrada fa unes setmanes, el famós cartell amb la programació cultural que anem buscant el trobem a la pàgina inicial de la web, baix a la dreta. És curiós perquè si entrem a la secció “Cultura” del menú principal no el trobarem. Allí tan sols podem consultar informació genèrica i dates de contacte dels espais que l’Ajuntament disposa per a la realització de les activitats. Curiosament a la part inferior d’aquesta secció apareixen icones amb els que enllaçar a altres tres espais webs culturals:

      - De la Regidoria de Cultura (13), amb un cartell de programació trimestral del 2016, un calendari d’esdeveniments buit i un llistat d’associacions incomplet i desactualitzat.

           - De Patrimoni Cultural (14), amb una última noticia de 2017 i un calendari d’esdeveniments també buit.

           - De Turismo Castalla (15), on a la secció “Cultura” apareixen les dades de contacte de l’Auditori de Castalla i la Casa de Cultura, altre llistat d’associacions i un escrit sobre “las Batallas de Castalla”. Molt interessant però ni rastre d’activitats.

Està clar que el ditxós cartell de programació cultural que l’Ajuntament fa cada tres mesos, i que tant anem perseguint, és molt millorable... però més val això que res. Tal volta no siga tant necessari saber qué va a fer-se a l’Auditori a finals de Setembre si jo el que vull és informar-me hui de qué es farà al poble el proper cap de setmana. Per això, no seria descabellat elaborar programacions setmanals i mensuals, com a màxim. La diferenciació per colors segons el mes per tant ja no seria necessària, i sí en canvi per temàtica (les 4 que proposàvem a la Figura 1, per exemple), el que facilitaria l’atenció de l’observador en aquell tipus d’esdeveniment que més li agrade. I tampoc aporten massa tants icones diferents o els mateixos cartells de les activitats en miniatura: genera confusió. 

Però sobre tot pareixen determinants dos factors:

    

    1. Que el cartell no tan sols continga les activitats que organitza l’Ajuntament o les que es fan en l’Auditori o la Casa de Cultura, sinó totes les possibles de totes les associacions i dels 4 temàtiques, establint canals de comunicació regulars amb cada associació.

          2. Que el cartell es compartisca cada setmana, sense falta, a les xarxes socials de l’Ajuntament (on s’encontren ara els més joves), així com també en un lloc predominant i visible de la pàgina web, i per suposat a Movitel, la ràdio o als comerços com ja és tradició fer-ho.

Un bon exemple de programació efectiva, en aquest cas mitjançant una agenda desplegable, el trobem a la pàgina web Alicante Live Music (16). A pesar del nom, es tracta d’un portal web on s’anuncien tot tipus d’activitats culturals programades a la província, les quals es classifiquen per dia, hora i color segons el tipus d’esdeveniment amb un llistat de lo més senzill. Si un vol més informació pot clicar en cadascun d’ells, on apareixerà desplegat a més el cartell propi.

Per a tancar aquest segon punt, una xicoteta reflexió, a modus de consell i crida als castelluts: l’interés també es genera compartint reflexions, imatges o vídeos de les activitats a les quals un acudeix. Tal volta no hi hagi millor publicitat per a qualsevol esdeveniment que les bones opinions posteriors dels mateixos assistents... o és que no ens fixem en les opinions dels usuaris al anar a un lloc o comprar un producte per primera vegada??

C) Es poden fer més coses??

C.1) Noves activitats

Sempre es poden fer més coses. Està clar. L’objectiu principal d’aquesta entrada era repassar el que ja es fa i com es publicita al poble, perquè millorar açò ja seria un gran primer pas, sobretot pensant en tot l’esforç i temps que des del Consistori i les associacions s’inverteix per a crear contingut. Però per suposat que hi ha que seguir “calfant-se el cap” en oferir activitats culturals de qualitat i atractives per als castelluts, i amb més insistència si cap de cara a la joventut, el futur del poble. Però a vegades ni tan sols és necessari això: està tot inventat. Estar contínuament consultant les activitats culturals que s’ofereixen a altres pobles sembla una iniciativa molt intel·ligent. A l’Ajuntament així pensen també, ja que són habituals les reunions amb altres regidors de Cultura o la participació en col·loquis com la Xarxa de Cultura que organitza regularment la Universitat d’Alacant, on solen acudir el Tècnic o el Regidor.

Les noves activitats que es promoguen des del mateix Ajuntament evidentment disposaran d’un procediment molt simplificat... el problema ve quan un castellut o associació qualsevol vol proposar alguna cosa. Ahí l’assumpte es complica, com explicàvem al punt “A”. No pareix acceptable que ja quasi entrant a la tercera dècada del segle XXI encara no hi hagi habilitat un espai a la pàgina web municipal on poder proposar una activitat. O una senzilleta app per a mòbils. També seria interessant un xicotet escrit o gràfic explicant els passos que seguirà la proposta i els criteris per a que s’accepte o es rebutge. De segur que animaria als ciutadans a proposar coses, mitigant així una carència típica (sobre tot de la joventut) als últims anys al poble: la falta de participació ciutadana en activitats culturals. És cert que hui en dia existeixen multitud d’ofertes amb les que competir, ja sigui en les grans ciutats pròximes (Alacant, sobre tot) com des del mateix sofà de casa (Netflix, HBO, YouTube, videojocs,...etc) però també és innegable que els joves segueixen voler quedant i relacionant-se entre ells al poble, com ho demostra la gran quantitat de “locals d’amics” apareguts a Castalla els últims 10 anys.

Com dèiem, no es pretenia hui ací proposar una bateria de noves activitats... també perquè tal volta no siga el millor lloc on fer-ho. Sóc un convençut de que millor poques propostes però ben plantejades i justificades que moltes poc treballades. No obstant això, i encara que parega contradictori, no em puc resistir a reivindicar que falten més concerts/festivals de música al poble. És una de les constants a multitud de pobles del voltant, i a Castalla pràcticament han desaparegut... excepte els de la Fira de Sant Isidre, les recents Festes Populars i Alternatives o la orquestra que sol vindre la nit de l’Olleta. Són esdeveniments que aporten molta vida als carrers d'un poble... per desgràcia massa a menut desèrtics en el nostre cas. Encara que serà una idea que hi hagi que donar-li forma, quantificar els mitjos, elaborar un pressupost, elegir dates i localitzacions òptimes, plantejar a l’Ajuntament,...etc. llance ja la idea.

Així, després d’aquest anàlisi sobre la situació de la Cultura a Castalla, i com ja hem repetit diverses vegades posant el focus en millorar el que ja està fent-se ara, compartim per ací (i pròximament a l’Ajuntament) una sèrie de idees que potser siguen interessants. Perquè per alguna cosa hi ha que començar:

Bibliografia

-        (1) Pàgina web de l’esdeveniment cultural “Com sona l’ESO” (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

https://www.comsonaleso.com/

-        (2) Llistat amb algunes associacions culturals castelludes a la página web Turismo Castalla (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019. http://www.turismocastalla.com/castallaNew/web_php/index.php?contenido=subapartados_bb1&id_boto=3098

-        (3) Llistat amb algunes associacions culturals castelludes a la sección de Regidoria de Cultura de la página web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

http://cultura.castalla.org/asociaciones-culturales/

-        (4) Pàgina web de l’associació Centre Cultural Castellut (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

https://www.centreculturalcastellut.cat/

-        (5) Breu crònica del concert d’Elena Mikhailova i Larisa Tedtoeva, al Gener de 2014 a l’Auditori, a la pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

http://www.castalla.org/2014/01/22/concierto-violin-piano/?fbclid=IwAR1c11MsdWYOtOb1Zkq_vOmM5w13rRuaOcCIaCDLU0wjETVcyi_s0vIoyzI

-        (6) Cartell anunciant el concert de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana a Castalla per a Juliol de 2018 a Castalla, publicitat a la pàgina web de l’Institut valencià de cultura (ICV) (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

https://ivc.gva.es/es/musica/agenda-musica/concierto-de-la-jove-orquestra-de-la-generalitat-valenciana-castalla

-        (7) Notícia publicada el 6 de Març de 2019 anunciant l‘exposició Investigadoras en la luz y en las tecnologías de la luz que va tindrer lloc a la Casa de Cultura en la página web del diari Escaparate (en línea). Consulta: 26 de Juliol de 2019.

https://www.escaparatedigital.com/valencia-noticias-de-castalla/exposicions-musica-i-confer%C3%A8ncia-en-castalla-amb-motiu-del-dia-de-la-dona/1Htq7taf219483njlrH01Juq6C84GGOMf3eYHO2659ZmH-5.html

-        (8) Perfils municipals de Facebook on consultar la programacó d’activitats culturals a Castalla (exceptuant l’Esport i les Festivitats locals):

o   Ajuntament: https://www.facebook.com/AyuntamientoCastalla/

o   Casa de Cultura: https://www.facebook.com/Casa-de-Cultura-Castalla-306482646051072/

o   Auditori: https://www.facebook.com/auditori.castalla/?ref=br_rs

o   Turismo Castalla: https://www.facebook.com/castallaturismo/

o   Patrimoni Cultural: https://www.facebook.com/SMPatrimoniCulturalCastalla/ 

-        (9) Perfils municipals de Twitter:

o   Ajuntament: https://twitter.com/CastallaAyto, https://twitter.com/AytoCastalla i https://twitter.com/EspaiJoveC

o   Turismo Castalla: https://twitter.com/turismocastalla

o   Patrimoni Cultural: https://twitter.com/CastallaCHP

-        (10) Perfils municipals de Instagram:

o   Ajuntament: https://www.instagram.com/aytocastalla/?hl=es

o   Turismo Castalla: https://www.instagram.com/turismocastalla/?hl=es 

-        (11) Canals municipals de Youtube:

o   Ajuntament: https://www.youtube.com/user/AyuntamientoCastalla/featured 

-        (12) Pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://www.castalla.org/

-        (13) Lloc web de la Regidoria de Cultura de Castalla, dins de la pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://cultura.castalla.org/

-        (14) Lloc web de Patrimoni Cultural Castalla, dins de la pàgina web de l’Ajuntament de Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://patrimoniocultural.castalla.org/

-        (15) Secció de Cultura en la pàgina web de Turismo Castalla (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019. http://www.turismocastalla.com/castallaNew/web_php/index.php?contenido=subapartados_bb1&id_boto=2904

-        (16) Secció amb l’agenda d’activitats culturals programades cada dia a la provincia d’Alacant a la pàgina web Alicante Live Music (en línea). Consulta: 30 de Juliol de 2019.

https://www.alicantelivemusic.com/agendadeocioycultura/

Vida cultural a Castalla: primeres sensacions

Reconec que quan vaig veure el documental “Vull”, sobre la situació de l’oferta lúdico/cultural per a la joventut a Castalla creat pels alumnes de quart d’ESO del Col·legi Maria Asunta del curs 2015-2016, vaig obrir un document de Word per a anotar algunes coses. Em va tocar la fibra castelluda, podríem dir. Durant els últims tres/quatre anys, ja de nou establert al poble, sempre he tingut al cap involucrar-me en alguna associació o participar d’activitats més profundament. Però a menut ens deixem dur pel dia a dia i el temps passa volant.

Alguna cosa tenen els pobles que ens enganxen a tots. No és cert que Castalla sigui més ni tingui res d’especial respecte als altres (excepte a Onil, tal volta) com solem presumir ací. Però sí penso que els arrels d’un poble són més fortes que els d’una gran ciutat, per norma general. A pesar de que aquestes últimes ens ofereixen de tot (opcions laborals, tot tipus d’oci, gran oferta cultural o multitud de relacions socials) sempre acabem torbant a faltar “el poblet”, ja sigui quan ens anem de viatge o quan estem vivint fora. Ho explica molt bé Pilar Pérez al documental citat: “Quan passes molts anys fóra de casa aprens que hi ha moltíssimes coses a fer, però l’important no ho tens, s’ha quedat on tu vas nàixer”. La ubicació geogràfica de Castalla és impressionant, rodejada de meravelloses muntanyes i a menys de mitja hora de la platja. Però si tingués que triar el que més valoro seria a la meua gent; la família, els amics, i els castelluts per extensió. Segur que a molts us passa el mateix. Més que el lloc el que de veritat ens agrada és fer i compartir coses amb els nostres. Això és el que molts més busquem.

L’altre dia Toni Doménech, un castellut sempre molt compromès amb el present i futur del poble, em va citar a un article del seu estrenat blog “Goleta”, i em va animar a sumar-me al brainstorming d’idees sobre com millorar l’oferta cultural per a la joventut de Castalla. Toni feia menció a eixe documental “Vull” i la veritat és que, després de tornar a veure’l, està encara de plena actualitat. Sobra dir lo agraït que estic de que haja pensat en mi, en que pugui també jo aportar alguna cosa. El primer que li vaig preguntar és: “Açò és únicament per a introduir-ho en un programa polític d’un determinat partit??” Si és així no m’interessava. Estic convençut de que moltes propostes que plantegen uns (en campanya electoral o durant la legislatura) mai es duran a terme si governen altres. Segur. Ja sabeu, per allò de “no reconèixer-li una bona iniciativa als rivals”. És una de les coses de la política que més em fa enrere. Crec que un tema tan important com aquest es deu plantejar de manera transversal, sense que porti l’etiqueta de cap partit polític. Més encara a un poble de 10.000 habitants. Encara que a Toni li van preguntar des d’una candidatura en concret, com ell reconeix al seu blog, em va assegurar que açò pretén ser molt més profund, una crida al poble, per a implicar-nos ja d’una, i mirant a llarg termini. Estic molt d’acord amb ell.

Abans de “ficar-me en farina” vull fixar una sèrie de consideracions per a mi fonamentals:

CONSIDERACIONS PRELIMINARS:

     - Veig molt més interesant afrontar aquest assumpte des de la perspectiva de la CULTURA enlloc de tan sols des de la JOVENTUT. Sóc dels que pensa que les iniciatives per a la segona formen part de la primera, molt més ampla e interessant, i a més en principi estic d’acord també amb una reflexió que Toni fa: les iniciatives no s’haurien d’acotar a rangs d’edat per dalt.

     - I CULTURA com un conglomerat gran, on càpiga “tot el que podem fer al nostre temps lliure”, a pesar de que si acudim a la definició de la RAE veiem que parla d’aquelles “activitats relacionades amb el coneixement, les costums i tradicions d’un poble”. Però penso que el que la majoria busquem és precisament això primer que comento; fer coses a Castalla i entre castelluts quan no estem en horari laboral. Aleshores haurem d’incloure sens dubte al debat l’esport, la música, la dansa, el teatre, qualsevol activitat artística o “el sortir de festa”, entre altres.

     - “Molt cuidao”, com diem a Castalla, amb deixar-nos dur per les sensacions. Al documental “Vull” molts dels participants transmeten sensacions amb moltes de les quals m’identifico totalment, però no ens oblidem que la majoria són tan sols això, sensacions personals, i no dades fonamentades. M’interessa molt per exemple la visió de David Payá i Víctor Fajardo, que defensen que sí es fan moltes coses... però o bé no ens arriben o bé no ens interessen.

     - Per a mi llançar-nos directament a dir propostes es queda curt si volem de veritat afrontar el problema i establir unes bases fortes, metodologia a seguir i objectius a assolir de cara a futur. És per això que considero clau establir tres eixos sobre els que quals es deuria sempre treballar:

A)     QUÉ ESTÀ FENT-SE ARA?

B)      INTERESA EL QUE ES FA?

C)      ES PODEN FER MÉS COSES?

     - Per tot açò he pensat interesant no plantejar ni una sola proposta o iniciativa en aquesta publicació, encara que com segur ens passa a tots algunes ja em peguen voltes pel cap. Tinc pensat publicar tres entrades de blog amb les següents temàtiques i dates aproximades:

1.       Primeres sensacions..... Aquesta d’avui.

2.       Diagnòstic de situació..... Mitjans de Juny.

3.       Proposta de Pla d’Acció..... Principis de Juliol.

      Vull recalcar que açò no pretén ser ni l’únic camí a seguir ni res per l’estil. Per descomptat no vull imposar res. Simplement m’he decidit a fer-ho perquè em pica la curiositat des de fa temps: em falta coneixement sobre l’estat real de la Cultura a Castalla, vull col·laborar d’alguna manera i per tant crec necessari informar-me bé de tot, com a primer pas per a un anàlisis fonamentat. Si serveix d’alguna cosa en el futur perfecte, i si no serà per a mi un exercici molt enriquidor.

El primer pas ha sigut dur a terme una primera reflexió, des de certa distància, de la situació tal com la veig jo, barrejada amb el que Toni comenta al seu blog i el que altres castelluts opinen al documental “Vull”. He tractat de condensar el més rellevant per a mi en les següents cinc SENSACIONS:

SENSACIÓ 1: ELS CAPS DE SETMANA “EL POBLE ESTÀ MORT” PER A EIXIR DE FESTA

Als primers 6-7 minuts del documental es denuncia la impossibilitat per a sortir de festa pel poble als caps de setmana, ja sigui per la nit o pel tan de moda últimament “tardeo”. “El poble els Dissabtes per la nit està mort”, com diu Héctor Pérez. Està bé que s’hagi tractat en primer lloc perquè és un problema que a molts ens ve al cap de seguida. Diria que açò més que una sensació és una certesa. Com diu Toni (i els que tenim ja una edat ho confirmem) “ja no hi ha massa bars [ó pubs, com vulguem dir-li] on anar amb els amics”. Manolo Leal recorda quan “antigament cada cap de setmana hi havia ball o discoteca” o Santi Mataix el constant ambient de la Discoteca Triángulo. Jo de tant enrere lògicament no me’n recordo, però sí l’última etapa del Carpe Diem i per suposat l’Escarabat, que evidentment ja no és el que era. Podríem dir que fa 10 anys quedar-se un Dissabte qualsevol per la nit ací era un plaer. També han tancat fa poc l’Espai i l’Hostal, quedant-se pràcticament Castalla com un poble de cafeteries (com bé diu David Payá), a excepció del Cau. Onil, per exemple, té tres pubs en un mateix carrer, a més d’altres en més llocs. S’agraeix l’esforç d’alguns com Els 80 en organitzar un “tardeo” de tant en tant, però evidentment falta oferta. Leti Leal fa una reflexió molt encertada: “Falten llocs per a ballar, no només per a xarrar”. Sembla una simplificació excessiva, però és cert que la combinació entre música i relacionar-te amb gent més enllà del reduït grup d’amics és una cosa que sempre ens agrada als joves. Quedar-se a la taula amb el grupet propi es queda a vegades curt. El resum perfecte crec que el fa Santi Mataix: “ara hi ha poc i tot el que hi ha és el mateix”.

SENSACIÓ 2: SÍ ES FAN ACTIVITATS CULTURALS, PERÒ NO INTERESSEN MASSA  A LA JOVENTUT

És una sensació que cada vegada escolto més al poble i és preocupant. No tinc dades d’assistència a les activitats que es programen al Auditori o la Casa de Cultura, i ni tampoc sé si hi ha establert un seguiment i una base de dades per tal cosa (vull corroborar-ho les pròximes setmanes), però el que segur que és cert és que la joventut per lo general no es sent massa atreta. En eixa línia van, com deia abans, David Payá i Víctor Fajardo, que recalquen que sí s’organitzen coses mitjançant la Regidoria de Cultura i el Centre Cultural Castellut sobre tot. També Leti Leal recordava els nombrosos concerts, musicals o teatres on abunden pares, avis i tíos però escassegen joves. I Bego Palazón opinava en eixa mateixa direcció: “falta una bona programació que arribi a totes les edats”. Aquests dies he consultat el cartell de la programació cultural de l’Ajuntament per al trimestre Abril-Juny i podríem dir que o bé es fan concerts o bé activitats per a xiquets/pares. D’alguna cosa diferent trobo dos exposicions, el Dia del Llibre i un teatret. Haurem de replantejar-nos aleshores molts dels continguts que s’ofereixen, així com la seua freqüència, perquè sense joventut implicada un poble no té futur.

SENSACIÓ 3: MOLTES ACTIVITATS CULTURALS ES FAN PERÒ MOLTS NO ENS ENTEREM

Però encara més preocupant que no ens interessi el que es fa és que ni tan sols ens enterem de que es fa. Això sí que ja no té perdó. Amb una primera recerca ràpida al Facebook de l’Ajuntament (no hi ha un perfil específic de Cultura), ja veiem alguna cosa. He anat passant publicacions cap avall en busca d’eixa programació que comentava i no l’he trobat. He aguantat fins a Gener i ho he deixat estar. L’últim tweet de l’Ajuntament és del 30 de Juny de 2016 i l’última foto a Instagram del 20 de Setembre de 2017. El cartell de la programació està a la pàgina web, baix a mà dreta. He tingut sort perquè si haguera entrat directament al apartat Cultura del menú no l’haguera trobat perquè no està allí. Tan sols amb açò (durant les pròximes setmanes analitzaré altres associacions castelludes i xarxes socials) ja veiem un problema clar: sí es fan activitats, sí es dissenya una programació (es tingui en compte o no totes les edats), però no es publicita a les xarxes socials, que és on ara està la joventut més que en cap altre lloc. Així reflexiona també Rebeca Bernabeu al documental: “no ens arriba una programació a dos/tres mesos vista del que va a fer-se... no et queda altra que enterar-te per ahí”.

SENSACIÓ 4: ES TROBA A FALTAR MAJOR PARTICIPACIÓ CIUTADANA

A l’última part del documental “Vull” es reflexiona sobre una conclusió molt evident: falta més iniciativa per part dels joves. Pilar Pérez ho resumeix molt bé en una frase: “esperem que ens donen l’oci, no busquem crear-lo”. També David Payá fa autocrítica afirmant que “els màxims responsables som els mateixos joves” i que “en molts pobles per exemple els concerts els organitzen associacions autogestionades”. Victor Fajardo i Leti Leal coincideixen en que “falta preguntar més a la joventut, connectar amb ells a veure què volen”, encara que Bego Palazón reconeix que “moltes vegades abans de proposar ens frenen els dubtes de si tindrà o no èxit una determinada proposta... però hem de provar”. I sobre tot perquè, com defensa Jesús Esteve, “la joventut de hui en dia està més capacitada que mai, amb una ment més oberta: hi ha que ser inquiets i atrevits”. També Toni al seu blog anima a crear “un procés de participació ciutadana, involucrant a persones, associacions e inclús negocis”. Estic prou d’acord amb tots, però trobo a faltar una reflexió per a mi fonamental: no coneixem amb certesa com hi ha que fer una proposta, on hi ha que presentar-la, què es fa amb això i quins criteris hi han per a que es dugui o no a terme. No tan sols importa que es facin propostes sinó que hi haja establert un adequat i còmode espai per presentar-les, així com una bona canalització a partir d’ahí.

SENSACIÓ 5: A MENUT ENS FALTA VALORAR I POTENCIAR MÉS EL QUE JA TENIM

Si aquesta publicació deixa als que la llegiu únicament una sensació pessimista sobre la situació de la Cultura a Castalla jo consideraré que he fracassat. Evidentment “Vull” és un documental de denúncia, i està molt bé que així sigui a més de molt necessari, però per mi també es imprescindible que es valori molt més tot el que ja es fa i a les persones que ho fan possible, en la majoria de casos als seus temps lliures i de forma totalment desinteressada. A veure si buscant coses noves anem a perdre el que ja tenim. La Regidoria de Cultura i multitud d’associacions s’esforcen cada dia per tal d’oferir opcions d’oci als castelluts, i amb especial insistència cap als xiquets. Jo personalment he jugat molts anys a futbol, i sé de primera mà l’esforç que molts pares fan perquè cada cap de setmana els seus fills practiquen esport al poliesportiu. Com també recalca Toni, l’Esport a Castalla és un dels sectors que deuríem agafar com a exemple. I també em consta per familiars que la música o la dansa són altres grans espais on centenars de xiquets gaudeixen les seves vesprades. Encomiable també és l'esforç de l’Ajuntament en organitzar grans esdeveniments puntuals durant l’any, com sense anar més lluny em vist aquesta setmana passada amb el “Com sona l’ESO” o veurem en uns dies a la tradicional “Fira de Sant Isidre”. El que vull transmetre és que no sobra ni molt menys valorar el que es fa. Diria que tot el contrari: és l’única manera de que es mantingui i fins i tot desperti més interès. 

Aquestes són, al menys a dia de hui, les meus SENSACIONS sobre l’assumpte. En unes setmanes el DIAGNÒSTIC DE SITUACIÓ em servirà per contar ja amb dades contrastades i una visió global prou aproximada de com s’encontra la Cultura a Castalla. Evidentment després d’informar-me en diversos llocs i preguntar a varies persones. I unes setmanes més avant una proposta de PLA D’ACCIÓ que ja he començat a esbossar. Tindrà que ser sens dubte el més consensuada possible, fàcil d’entendre però que contingui tots els aspectes necessaris, i el més important: que marqui una direcció clara cap on volem anar. Em fixe unes setmanes de termini primer perquè aniré fent-ho al meu temps lliure, evidentment, i segon perquè la intenció és oferir un contingut complet i de qualitat. Perquè sense uns bons fonaments no hi ha edifici que s’aguanti en peu.

Tant de bo s’involucri a aquesta crida que ha iniciat Toni quanta més gent millor, ja sigui posant-se en contacte amb ell, transmetent-me a mi què opina del que ací plantejo o inclús proposant altres coses. No hi ha dubte de que quants més siguem més bones seran les propostes resultants i més possibilitats d’èxit tindrem també al plantejar-ho a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament, que sens dubte haurem de fer partícip de qualsevol iniciativa. “Anem a ello, pues”, com diem a Castalla. A veure què acaba eixint de tot açò.